Productes destacats

1 8
Veure tot

Per què oferim llibres clàssics catalans? Un acte de cultura i compromís

En un context on el català retrocedeix en àmbits essencials com l’educació, els mitjans i el consum cultural, a llibres.net hem decidit actuar des del que millor sabem fer: difondre literatura catalana. I especialment, fer accessibles les obres clàssiques catalanes, perquè cada lector pugui participar activament en la preservació de la nostra llengua i identitat.

Som una llibreria en línia en català. Comercialitzem una acurada i cuarada selecció de llibres clàssics catalans publicats per editorials independents i compromeses amb el patrimoni literari del país.

Una plataforma per comprar clàssics catalans de manera fàcil i centralitzada

A llibres.net, reunim llibres antics en català, obres fonamentals i reedicions modernes de clàssics que han marcat èpoques: des de la literatura medieval catalana fins als autors de la Renaixença, el Modernisme o el Noucentisme. Una selecció que garanteix la qualitat i mèrit de cada obra apareguda. 

Aquí hi trobaràs:

  • Obres clàssiques catalanes recomanades per experts i lectors exigents.

  • Edicions de referència de col·leccions com Barcino, Adesiara, Proa, Edicions 62, Quid Pro Quo, 1984 i més.

  • Possibilitat de comprar llibres clàssics catalans amb un sol clic, sense perdre temps buscant editorial per editorial.

Ens esforcem perquè puguis:

  • Descobrir autors clàssics catalans que potser encara no coneixes.

  • Trobar edicions modernes i adaptades de grans obres com Tirant lo Blanc, Canigó, Blanquerna, Solitud o La filla del mar.

  • Accedir a una col·lecció de clàssics catalans completa, pensada per a lectors actuals.

Llegir en català és un gest de resistència

Aquest projecte no és neutre. És una resposta conscient al risc de desaparició cultural. Quan compres llibres en català, especialment llibres clàssics, estàs apostant per:

  • Reforçar la presència del català al teu entorn immediat.

  • Transmetre a les noves generacions una literatura que forma part del nostre ADN cultural.

  • Enviar un missatge clar: la cultura catalana és viva i mereix circular.

Cada títol que venem és una invitació a formar part d’aquesta resistència cultural activa. I per això hem construït un espai digital on cada novel·la clàssica catalana o poema fundacional tingui visibilitat i recorregut.

La nostra missió: facilitar l'accés a tot el que es publica en clàssics catalans

No tothom sap per on començar quan vol llegir clàssics. I moltes llibreries no els tenen sempre visibles. Per això a llibres.net:

  • Fem curació de continguts: no tot el que és antic és fàcil de llegir o útil avui. Nosaltres filtrem, triem i recomanem.

  • Oferim fitxes clares, compra ràpida, enviaments arreu del país.

  • Posem en valor tant els grans noms com les joies amagades que mereixen una segona vida.

🛒 Compra llibres clàssics catalans avui

Si t'interessa comprar clàssics de la literatura catalana, aquí ho pots fer amb facilitat, confiança i una mirada que entén el valor d’allò que tens a les mans. La nostra col·lecció de llibres catalans antics i imprescindibles és per a lectors com tu: compromesos, curiosos, amants de la llengua i la cultura.

📚 Visita la secció de clàssics, explora, afegeix al cistell i forma part d’un moviment que aposta per llegir per resistir.

Per què llibres en català?

Rànquings de llibres catalans

Top novel·les catalanes

Explora la selecció més destacada de novel·les catalanes

Top 10 novel·les catalanes de tots els temps (Narrativa en català)

  1. Tirant lo Blanc (Joanot Martorell, 1490) – És un clàssic indiscutible de la literatura catalana i sovint considerada la millor novel·la catalana de tots els temps[1]. Aquesta novel·la de cavalleries, elogiada per Cervantes com “el millor llibre del món”[1], combina aventures militars i amoroses amb un realisme i ironia inèdits per a l’època. Tirant destaca per la seva humanització de l’heroi (no és invencible ni idealitzat en excés) i per la riquesa del seu llenguatge. La seva importància rau també en el fet de ser una de les primeres novel·les modernes d’Europa, influenciant la narrativa occidental.
  2. Solitud (Víctor Català –pseudònim de Caterina Albert–, 1905) – Una de les obres mestres de la literatura catalana de tots els temps. Novel·la modernista que explora la soledat existencial d’una dona (la Mila) en un mas aïllat a la muntanya. Solitud és l’estudi psicològic profund d’un personatge femení que evoluciona cap a l’autonomia personal en un medi hostil. Destaca per la seva prosa rica i simbòlica, i pel retrat líric del paisatge pirinenc. La crítica l’ha lloada com la novel·la més important del Modernisme català i una lectura obligada, de gran força literària i innovació estilística.
  3. Vida privada (Josep M. de Sagarra, 1932) – Novel·la satírica que dissecciona la decadència de l’aristocràcia barcelonina dels anys 20. Està reconeguda com una de les grans novel·les de la història de la literatura catalana[9], pel seu retrat descarnat i alhora ple de vivacitat de la “vida privada” –escàndols, misèria moral i hipocresia– d’una família noble en fallida (els Lloberola). Sagarra, amb estil àgil i humor àcid, connecta amb la millor literatura europea contemporània i crea un fresc inoblidable de la Barcelona d’entreguerres. L’obra va guanyar el Premi Crexells 1932 i és d’una modernitat i frescor narratives que encara avui fascinen els lectors[9].
  4. Incerta glòria (Joan Sales, 1956) – Novel·la monumental ambientada durant la Guerra Civil Espanyola, escrita des de la perspectiva dels vençuts. És considerada una de les grans novel·les sobre la Guerra Civil i una de les fites de la narrativa catalana de postguerra. Sales hi combina formats (epistolar, memòries) i personatges profundament humans (plens de dubtes, contradiccions morals) per oferir un retrat molt matisat del conflicte, lluny del maniqueisme de “bons i dolents”. Incerta glòria destaca per la seva alta volada literària, reflexiva i alhora emocionant, amb reflexions sobre l’amor, la fe i la condició humana en temps convulsos. La seva publicació va ser controvertida, però amb el temps ha estat reconeguda com una obra mestra de la literatura catalana del segle XX.
  5. Bearn o La sala de les nines (Llorenç Villalonga, 1961) – Novel·la mallorquina situada a la segona meitat del segle XIX, escrita amb gran elegància i nostàlgia per un món agonitzant. És l’obra mestra de Villalonga i la seva novel·la més coneguda i traduïda[11]. A través de les memòries del vell aristòcrata Don Toni de Bearn, l’obra narra la decadència de l’antiga noblesa rural mallorquina en contrast amb la modernitat que avança. Bearn brilla per la prosa refinada, plena d’ironia i referències culturals, i per la reflexió sobre el pas del temps i la fi d’una època. Considerada una de les millors novel·les en català del segle XX, va sorprendre per la seva qualitat europea –fou comparada amb El Gatopardo de Lampedusa– i pel seu univers literari propi, entre el realisme i l’idealisme.
  6. La plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) – Potser la novel·la catalana més llegida i universal del segle XX. Aquesta obra és líder indiscutible en rànquings i recomanacions d’escriptors per la seva importància. Ambientada a la Barcelona dels anys 30 i 40, segueix la Colometa (Natàlia) en la seva lluita quotidiana durant la República, la Guerra Civil i la postguerra. Rodoreda aconsegueix una identificació profunda amb la veu d’una dona senzilla i la seva psicologia, enfrontant-se a la soledat, la pobresa i la submissió. La plaça del Diamant destaca per l’estil líric però auster, pels poderosos símbols (els coloms, la plaça…) i per haver donat veu a tot un col·lectiu de dones silenciades. És considerada per la crítica la millor novel·la de Rodoreda i figura al capdamunt de la literatura catalana, amb un “lideratge indiscutible” entre els nostres clàssics moderns.
  7. Mirall trencat (Mercè Rodoreda, 1974) – Una altra joia de Rodoreda, sovint esmentada junt amb La plaça del Diamant com les seves obres majors. Mirall trencat és una saga familiar plena de simbolisme que retrata la decadència d’una família burgesa barcelonina al llarg de diverses generacions (finals del XIX a mitjans del XX). Amb una estructura fragmentada com els trossos d’un mirall, la novel·la explora temes universals: el pas del temps, els secrets, la culpa i la fatalitat que persegueix els personatges. L’estil de Rodoreda atingeix aquí una gran maduresa poètica. Crítics i autors la consideren una de les millors novel·les catalanes de la postguerra, fins al punt que en enquestes recents Rodoreda col·loca tres obres entre les més esmentades (amb “Mirall trencat” al costat de “La plaça del Diamant”). És, sens dubte, un dels pilars de la literatura catalana contemporània.
  8. El quadern gris (Josep Pla, 1966) – Dietari personal (1918-1919) reconegut unànimement com una de les millors proses catalanes del segle XX. Tot i no ser ficció, l’incloem en la narrativa per la seva qualitat literària excepcional. Pla hi recull, amb mirada irònica i sensible, el dia a dia de la seva joventut a l’Empordà i Barcelona: impressions sobre la natura, la gent del carrer, l’art d’escriure, la vida quotidiana i la seva formació intel·lectual. El quadern gris és admirat per l’estil planer i alhora ric, d’una precisió descriptiva i una sinceritat absolutes. Molts escriptors el citen com el gran llibre memorialístic català, i apareix habitualment en seleccions de lectures imprescindibles. També cal destacar que va ser el volum inaugural de l’Obra Completa de Pla (1966) i que ha esdevingut un model del gènere dietarístic europeu. És una lectura deliciosa que ha envellit tan bé com un bon vi, mantenint plena vigència per als lectors actuals.
  9. Camí de sirga (Jesús Moncada, 1988) – Novel·la històrica moderna ambientada a Mequinensa (poble de la Franja de parla catalana) que recrea la desaparició tràgica d’un món ofegat sota les aigües d’un pantà. Des de la seva publicació, Camí de sirga ha estat considerada una de les obres més importants de la literatura catalana contemporània[12]. Moncada, amb una prosa rica en registres i personatges, evoca cent anys de la vida d’aquest poble miner i mariner, alternant històries individuals amb la memòria col·lectiva. L’obra destaca per l’estructura coral (multitud de personatges inoblidables), per l’humor i la nostàlgia que impregnen el text, i per la recreació gairebé mítica de Mequinensa, elevada a univers literari. Camí de sirga va obtenir guardons com el Premi Joan Crexells i el Nacional de la Crítica, i va merèixer l’aclamació unànime de públic i crítica, consolidant Jesús Moncada com un dels grans narradors catalans de finals del segle XX.
  10. Cròniques de la veritat oculta (Pere Calders, 1955) – Recull de contes fantàstics i humorístics que és l’obra més significativa de Pere Calders, mestre del relat curt. Publicat inicialment en ple exili mexicà, aquest conjunt de narracions curtes combina la quotidianitat amb elements insòlits i màgics, dins del que s’ha anomenat realisme fantàstic o humor absurd. Són contes enginyosos, de fina ironia i sorpresa final, que sovint amaguen una crítica soterrada a la societat o una reflexió sobre la condició humana. Calders és conegut com “el Kafka català” pel seu estil original, i aquest llibre en particular li va valer el Premi Víctor Català 1954. Històries com “Invasió subtil” o “El desert” han esdevingut clàssiques. La importància de Cròniques de la veritat oculta rau en haver renovat el conte en català, obrint camí a la literatura fantàstica i satírica posterior. Després del seu èxit teatral als 70 (Antaviana de Dagoll Dagom adaptava els seus contes), Calders es va popularitzar enormement, i aquest llibre és avui de lectura habitual als instituts, confirmant-se com una lectura tant entretinguda com canònica dins el gènere del conte en català.

Altres novel·les catalanes notables: La llista anterior, tot i ser exhaustiva, podria ampliar-se amb altres títols molt apreciats. Alguns exemples serien Tirant lo Blanc (ja inclòs com a medieval imprescindible), Les veus del Pamano (Jaume Cabré, 2004) per la seva ambició i ressò internacional, o Mecanoscrit del segon origen (Manuel de Pedrolo, 1974) com a fenomen de ciència-ficció popular catalana. També novel·les fundacionals com Curial e Güelfa (anònim, s. XV) o L’auca del senyor Esteve (Santiago Rusiñol, 1907) tenen el seu lloc en la història. Però els Top 10 seleccionats destaquen perquè han assolit un consens ampli quant a la seva excel·lència literària i influència duradora en les lletres catalanes.

Top assajos en català

Explora el top 10 d'assajos en català per a la teva biblioteca.

Top 10 obres d’assaig en català (No-ficció, memòries i pensament)

  1. Notícia de Catalunya (Jaume Vicens Vives, 1954) – Assaig breu però intens on l’historiador Vicens Vives reflexiona sobre el caràcter i la història de Catalunya amb l’objectiu de comprendre el present i orientar el futur. Escrit en un moment de postguerra i crisi, Notícia de Catalunya analitza els trets configuradors de la personalitat col·lectiva catalana (el pactisme, el seny i la rauxa, l’esperit comercial, etc.) i repassa moments clau de la història de manera interpretativa. L’assaig va causar controvèrsia en el seu moment per alguna de les seves tesis (com la necessitat d’una “virilitat” col·lectiva, o crítiques a certs mites) però ha esdevingut amb els anys un text influent i estimat. És un dels assaigs en català més influents del segle XX, fins al punt que ha exercit major influència en polítics com Jordi Pujol[16] i en generacions senceres. Vicens Vives, amb estil directe i clar, va saber connectar amb un ampli públic. Avui Notícia de Catalunya es llegeix com un clàssic del pensament catalanista moderat, precedent d’altres introspeccions nacionals. La seva vigència es manté per la capacitat de generar debat i autocrítica constructiva dins la societat catalana.
  2. La nacionalitat catalana (Enric Prat de la Riba, 1906) – Obra fundacional del catalanisme polític modern. Aquest llibre, escrit per qui seria president de la Mancomunitat, exposa els fonaments històrics, culturals i jurídiques de la nació catalana i defensa l’autogovern (en aquell moment, el projecte d’una Mancomunitat i més endavant autonomia). La nacionalitat catalana és el text més important de Prat de la Riba i una pedra angular del pensament polític catalanista[17]. Amb una prosa doctrinal però amena, Prat hi argumenta que Catalunya té personalitat pròpia dins Espanya, fruit de la seva història institucional (dret civil, llengua, costums) i que cal canalitzar aquest fet nacional mitjançant estructures polítiques modernes. L’assaig combina romanticisme (estima per la pàtria) i positivisme (dades econòmiques, geogràfiques). Va tenir una influència enorme en la generació de polítics i intel·lectuals noucentistes. Expressions com “Catalunya, un sol poble” o la visió d’Espanya com un “estat compost” tenen origen en aquest llibre. Encara avui es reedita i s’estudia com a text clàssic del catalanisme, tot i que algunes idees (estat imperial ibèric, etc.) es matisin amb la perspectiva actual. Com a curiositat, el llibre va ser prohibit durant el franquisme i es va haver de publicar en edicions semiclandestines fins a la Transició.
  3. Les formes de la vida catalana (Josep Ferrater Mora, 1944) – Escrit a l’exili (Xile) pel filòsof Josep Ferrater Mora, és un assaig filosòfico-cultural que analitza el “caràcter” o les actituds vitals predominants en la cultura catalana. Ferrater Mora identifica quatre formes bàsiques en la manera de ser catalana: civilització, seny, mesura i ironia. Amb aquestes eines conceptuals, l’autor reflexiona sobre història, llengua i comportament dels catalans. Les formes de la vida catalana va ser una obra molt original i premiada, que oferia una visió personal i interpretativa de l’ànima catalana[18]. Per exemple, defineix el seny com a equilibri racional, i l’ironia com a mecanisme de distanciament crític. L’assaig va guanyar el premi Concepció Rabell (1944) i va ser reeditat diverses vegades (ampliat el 1980). Si bé no tothom comparteix al 100% aquestes generalitzacions, el llibre ha tingut molta influència en la imatge que els catalans tenen de si mateixos. A més, literàriament, està molt ben escrit, barrejant filosofia i divulgació amb claredat. És un bon exemple d’assaig humanístic català que, a l’exili, cercava entendre i preservar la identitat col·lectiva.
  4. Homenots (Josep Pla, 1958-1962) – Col·lecció de 60 semblances biogràfiques de personatges catalans il·lustres o singulars, escrites pel gran prosista Josep Pla. Publicades inicialment en sèries a la revista Destino i després recollides a l’Obra Completa, les quatre sèries d’Homenots formen un mosaic riquíssim de la Catalunya dels segles XIX i XX. Pla retrata polítics (Prat de la Riba, Cambó), intel·lectuals (Pompeu Fabra, Eugeni d’Ors), escriptors (Ruyra, Sagarra) i figures curioses, amb el seu estil inimitable: descriptiu, irònic, ple d’anècdotes i de fons humaníssim. Més que biografies convencionals, són assaigs literaris i psicològics, on Pla dissecciona virtuts i misèries dels seus “homenots” amb franquesa. L’obra és considerada una aportació cabdal a l’assaig biogràfic català i reflecteix l’ideari de Pla sobre Catalunya a través dels seus homes (cal dir que poques dones figuren entre els 60, fruit de l’època). Homenots ha esdevingut un clàssic: moltes d’aquestes estampes han definit la percepció popular d’aquells personatges (per exemple, la visió de Pla de Pompeu Fabra o Gaudí). És un llibre deliciós de llegir a trossos, que combina la saviesa i l’humor planià. En paraules del propi Pla, “un homenot és un tipus singular que s’ha significat d’una manera remarcable”[19], i ell mateix es va significar amb aquest homenatge literari als homes del país.
  5. Elogi de la paraula i altres assaigs (Joan Maragall, 1903, recopilació publicada 1912) – Selecció dels principals assaigs del poeta i intel·lectual Joan Maragall. Tot i ser més conegut per la poesia, Maragall va escriure assaigs breus que van revolucionar el pensament catalanista i modernista de l’inici del segle XX. Títols com Elogi de la Paraula, La Ciutat del Perdó o L’església cremada demostren la seva prosa vibrant i visionària. Maragall defensa idees com el vitalisme, la sinceritat en l’art i la paraula creadora de vida. Un dels textos més cèlebres és “Visca Espanya?” (1898), on reacciona a la derrota colonial d’Espanya i advoca per un patriotisme espanyol integrador on Catalunya hi tingui un paper essencial, tot i que acaba amb un advertiment crític (No “Visca Espanya!” sinó “Visqui Espanya si nosaltres vivim dins d’ella”). Els assaigs de Maragall són fundacionals de la intel·lectualitat catalana moderna: introdueixen el noucentisme en germen i posen paraules als anhels de tota una generació. La seva famosa teoria de la “paraula viva” (la paraula ha de néixer del cor, viva, i no pas ser res artificial) va influir molts escriptors posteriors. Aquest recull va inaugurar la col·lecció “Les Millors Obres de la Llengua Catalana” el 1978[20], prova de la consideració canònica d’aquests assaigs. Encara avui, la prosa de Maragall captiva per la seva puresa i idealisme.
  6. Lo Catalanisme (Valentí Almirall, 1886) – Primer gran assaig polític sobre el catalanisme, anterior fins i tot a Prat de la Riba. Escrit per Valentí Almirall, líder republicà federal, aquest llibre és un manifest que defineix el catalanisme progressista de finals del XIX. Almirall analitza la situació d’Espanya (crítica amb el centralisme i el caciquisme) i proposa un projecte federal on Catalunya tingui autogovern. També posa èmfasi en la personalitat nacional catalana (llengua, dret, costums) i en la necessitat d’un catalanisme integrador i popular. Lo catalanisme va ser pioner i va influir en tota la literatura política posterior: és citat per Prat de la Riba o Fuster com a base històrica. L’assaig destil·la les idees que Almirall havia difós al Diari Català i en congressos. Tot i que aviat el catalanisme majoritari va girar cap a posicions més conservadores (Lliga Regionalista), el llegat d’Almirall va quedar fixat en aquest llibre. Literàriament, és un text apassionat i clar, que ataca també el provincianisme i reclama un encaix digne de Catalunya a Espanya. La famosa metàfora d’“Espanya és una nació de nacions” té un origen en aquests debats. Actualment, Lo Catalanisme és valorat com un document històric essencial i un referent per al catalanisme d’esquerres. Sovint se’l menciona com a lectura per comprendre els inicis del moviment catalanista, i per això és present en llistes de llibres polítics catalans imprescindibles[21].
  7. Nosaltres, els valencians (Joan Fuster, 1962) – Un assaig clau de la historiografia i el pensament identitari català. Aquest llibre de Joan Fuster, emblemàtic des del mateix moment de la seva publicació, és considerat un dels llibres més influents tant en la historiografia moderna del País Valencià com en la formació de la consciència nacional valenciana[3]. Fuster hi fa una anàlisi crítica de la història, la societat i la identitat dels valencians, combinant erudició i intel·ligència punyent. A més de repassar els fets històrics (des de Jaume I fins al segle XX) i els dèficits en la cohesió valenciana, l’assaig té un propòsit de futur: és una crida a la presa de consciència i a la transformació de la realitat valenciana. La famosa frase de Fuster “o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble” resumeix l’impacte de l’obra. Nosaltres, els valencians va suposar un abans i un després –Ernest Lluch deia que separa “la nostra història de la nostra prehistòria”– i encara avui és referència obligada en l’estudi del fet nacional valencià.
  8. Els altres catalans (Francesc Candel, 1964) – Un assaig/reportatge periodístic que radiografia la immigració interior (procedent d’altres regions d’Espanya) a la Catalunya de mitjan segle XX. Paco Candel, ell mateix d’origen valencià i crescut en un barri obrer, escriu aquest llibre des de la primera línia dels barris de barraques i perifèrics de Barcelona. És un assaig sociològic clau, de lectura obligada per entendre la Catalunya contemporània pel que fa al fenomen migratori[4]. L’obra descriu amb humanitat i sense embuts “els altres catalans”, és a dir, els catalans d’adopció vinguts de fora, i en reivindica la integració plena a la societat catalana. Publicat en ple franquisme, va tenir un impacte social enorme i va esdevenir un document històric de referència –amb successives reedicions, censures i revisions. Candel hi defensa que “A Catalunya hi cap tothom” i que la integració és possible amb respecte mutu. La influència del llibre ha estat decisiva: es diu, sense exagerar, que sense “Els altres catalans” no hauria estat possible la cohesió social catalana durant la Transició. Encara avui és citat en debats sobre immigració i identitat.
  9. Memòries (Josep Maria de Sagarra, 1954) – Autobiografia en dos volums on el polifacètic escriptor Josep M. de Sagarra repassa la seva vida des de la infantesa fins a mitjan segle XX. Aquestes Memòries són considerades un dels grans llibres memorialístics en llengua catalana per la seva riquesa narrativa i pel testimoni que ofereixen d’una època. Sagarra, escriptor, periodista i home de teatre, explica de forma planerament brillant la Barcelona modernista, les tertúlies intel·lectuals, els viatges arreu d’Europa, la seva estada a la guerra... Alterna l’anècdota personal amb el fresc social, sempre amb sentit de l’humor, ironia i un punt d’autocrítica. Publicades primer en castellà (per evitar la censura) i poc després en català, van tenir gran èxit. Les “Memòries” de Sagarra es recorden sobretot per la vivacitat de la prosa i la capacitat d’evocació: pocs llibres transmeten tan bé l’ambient del Paral·lel als anys 20, o l’esperit bohemi dels escriptors de l’època. Moltes escenes –com la famosa descripció d’una nit boja al barri Xino– han quedat a la memòria literària. Sagarra hi traça també semblances de personatges que va conèixer (Rusiñol, Xènius, etc.), afegint valor com a galeria d’homenots particular. Aquest llibre confirma Sagarra com un prosista de primera fila (més enllà del poeta i dramaturg conegut) i figura habitualment en llistes de recomanats per Sant Jordi o seleccions de clàssics, perquè és a la vegada entretingut, instructiu i un document històric de primer ordre.
  10. Gloses i La ben plantada (Eugeni d’Ors, 1906-1911) – Hem unit dues contribucions d’Eugeni d’Ors (“Xènius”) que marquen l’inici del Noucentisme. Les “Gloses” eren els breus assaigs o articles diaris que D’Ors publicava a La Veu de Catalunya des de 1906, on, amb estil elegant i metafòric, va anar bastint una nova orientació estètica i intel·lectual. Eren reflexions sobre art, societat, ciència… que després va recollir en volums com Glossari. Aquestes gloses van exercir enorme influència en la vida cultural catalana, introduint conceptes nous i un llenguatge culte i irònic a l’hora. La ben plantada (1911) és l’obra més literària de D’Ors, una novel·la-asssage simbòlica que encarna els ideals del Noucentisme (bellesa, ordre, classicisme) en el personatge de l’Escolàstica, dona perfecta i al·legoria de Catalunya. Aquesta obra, mig narrativa mig filosòfica, marca un punt d’inflexió no només en la producció d’Ors, sinó en la cultura europea de l’època[22]. És considerada un text clau del Noucentisme i ha deixat empremta en la nostra literatura (fins al punt que es va anomenar Xènius la “ben plantada” com a arquetip). L’estil de D’Ors –ric en imatges, referencias clàssiques i un humor fi– el converteix en un plaer intel·lectual. Amb tot, les seves posicions polítiques posteriors el van apartar, però en el cànon català les seves Gloses i La ben plantada persisteixen com a obres imprescindibles per entendre l’evolució del pensament català del segle XX. En conjunt, D’Ors ens va llegar una prosa d’idees refinada i singular, que forma part de l’ADN cultural català.

Altres assaigs i no-ficcions destacats: La producció en aquest camp és extensíssima. Podríem esmentar, a tall de cloenda, “Notícia de Catalunya” de Vicens Vives (ja al Top 10) com a pare d’una tradició d’assaigs introspectius que continua amb títols recents. També “El quadern gris” de Pla (ja inclòs en narrativa) és, de fet, un gran llibre de no-ficció. “L’Esperit de Catalunya” (1936) de Josep Trueta, escrit en anglès per explicar Catalunya al món, “Pa negre” (memòries, 1935) de Joan Estelrich, o “El temps de les cireres” (memòries polítiques, 1977) de Montserrat Roig, són assaigs/memòries que mereixerien atenció. Però els deu anteriors sobresurten per l’impacte que han tingut en el discurs intel·lectual i cívic dels Països Catalans, i per la seva qualitat literària que els fa perdurables.

Top poesia catalana

Descubreix les obres mestres de la poesía catalana.

Top 10 obres de poesia en català

  1. Poesia d’Ausiàs March (segle XV) – Ausiàs March és el gran poeta medieval català, equiparable a Petrarca en la seva influència. Els seus poemes (cants d’amor, de mort, cants espirituals) suposen la culminació de la lírica trobadoresca en la nostra llengua, però amb una veu ja personal i innovadora. Ausiàs March escriu en un català ric i difícil (ple d’imatges intenses i abstraccions) sobre l’amor amb un realisme i angoixa existencial inèdits fins aleshores. Els seus poemes es consideren entre els cims de la poesia catalana de tots els temps[6], citats habitualment entre les obres imprescindibles de la literatura catalana. Per exemple, en una enquesta recent d’escriptors, “els poemes d’Ausiàs March, en el seu conjunt,” foren dels més recomanats. Destaca per obres com “Veles e vents” (una de les composicions amoroses més belles, carregada de metàfores marítimes) o els cants morals com “Oh Fama cruel”. La seva visió de l’amor –com un combat entre esperit i carn– i la seva expressió potent han deixat empremta en tota la poesia posterior. Ausiàs March és, sens dubte, el poeta clàssic per excel·lència en català: els seus versos encara avui ens interpel·len per la seva profunditat psicològica i honestedat emotiva.
  2. Canigó (Jacint Verdaguer, 1886) – Epopeia romàntica per excel·lència de la Renaixença. Verdaguer, anomenat “príncep dels poetes de la Renaixença”, va escriure Canigó com un poema èpic de tema històric i llegendari, situat al segle XI als Pirineus. El poema exalta la nació catalana naixent (la conquesta feudal de territoris als sarraïns) barrejant elements mítics (fades, donyets del cim del Canigó) amb personatges històrics. Canigó és una obra mestra de la poesia catalana: combina descripcions de gran bellesa de la natura pirinenca amb un sentiment patriòtic profund. Verdaguer hi desenvolupa una llengua poètica modernitzada, rica en neologismes i ritmes, que va dotar la literatura catalana d’un gran monument nacional. El famós cant final “Los dos campanars” és un plany per la pèrdua de l’antic esplendor, d’una emotivitat colpidora. Juntament amb L’Atlàntida (1877), Canigó va consolidar Verdaguer internacionalment (fou traduït a diverses llengües). Més enllà del seu valor literari intrínsec, l’obra ha tingut un impacte cultural durador: el Canigó s’ha convertit en símbol de la catalanitat (cada any s’hi encén la flama del Canigó per Sant Joan). La força èpica i lírica d’aquest poema l’ha fet mereixedor d’estar sempre present en el cànon dels millors llibres catalans.
  3. Visions & Cants (Joan Maragall, 1900) – Recull poètic emblemàtic del Modernisme català. Joan Maragall, a Visions & Cants, reuneix poemes escrits al voltant de 1899-1900 que capten d’una banda la visió de la història i la terra catalana, i de l’altra els cants íntims i patriòtics. Inclou peces tan conegudes com “Oda a Espanya” (1898), on Maragall interpel·la Espanya amb el famós vers “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana” reclamant enteniment amb Catalunya, o “El Cant de la Senyera” (1896), convertit en himne coral. També hi trobem poemes espirituals i paisatgístics (com “La vaca cega”). Aquest llibre suposa la consagració de Maragall com a poeta nacional: la seva llengua és viva i senzilla, però plena de música i emotivitat. Visions & Cants es considera un dels pilars de la poesia catalana. La visió de Maragall sobre la natura (panteista i vitalista) i el seu cant civil van obrir camí a tota la poesia posterior, i molts versos seus són part de l’imaginari popular. Maragall hi aplica la seva teoria de la “paraula viva”: els poemes flueixen espontanis i sincers. La influència d’aquest recull fou immediata i perdurable, marcant la transició del segle XIX al XX en la nostra lírica. Avui, poemes de Visions & Cants com “Oda a Espanya” es llegeixen encara per la seva sorprenent actualitat en el debat identitari, i “Cant de la Senyera” s’entona en actes culturals. Un clàssic indiscutible, inclòs també en seleccions de millors obres catalanes del segle XX.
  4. Els fruits saborosos (Josep Carner, 1906) – Llibre insígnia del Noucentisme poètic. Josep Carner, conegut com “el príncep dels poetes catalans”[24], publica a 22 anys aquest recull de poemes que és tota una declaració de principis estètics. Els fruits saborosos consta de dotze poemes al·legòrics on diferents fruites (peres, raïms, magranes, taronges…) simbolitzen etapes de la vida humana, des de la joventut fins a la vellesa, amb un to serè, harmoniós i elegant. Carner hi desplega el seu domini extraordinari de la llengua, amb versos pulcres, imatges clàssiques i un humor fi. L’obra celebra les petites grans coses de la vida quotidiana, seguint l’ideal noucentista d’ordre i civilitat. Els fruits saborosos va causar sensació i va establir Carner com a líder de la nova poesia catalana refinada. La crítica l’ha considerat un punt àlgid de la poesia catalana culta, i Carner com el seu màxim representant[24]. Malgrat que Carner evolucionaria a estils més complexos després (com a Nabí, 1941, el seu poema èpic), Els fruits saborosos manté un encant intemporal i encara avui és llegit i estudiat per la seva perfecció formal i saviesa vital. Molts dels seus versos es coneixen de memòria (per exemple, “Les cireres tengeren set” o “¿Què et falta, gust de préssec? – La set, i el sol, i l’arbre”). Aquest llibre encarna la plenitud clàssica de la nostra poesia i és peça obligada en qualsevol antologia.
  5. El poema de la rosa als llavis (Joan Salvat-Papasseit, 1923) – Llibre de poesia d’avantguarda i alhora de gran sensualitat amorosa. Salvat-Papasseit, poeta autodidacte i iconoclasta de primers del segle XX, assoleix en aquest recull la seva obra més celebrada. El poema de la rosa als llavis és un llarg poema dividit en fragments, on canta l’amor físic i espiritual a una dona (la Rosa). Amb un estil innovador per a l’època –vers lliure, cal·ligrames, manlleus tipogràfics– Salvat combina la passió carnal amb una innocència i joia de viure contagioses. És un cant a l’amor lliure, al carpe diem i a la fusió amb la natura. Alhora, tècnicament, és una obra d’avantguarda: hi ressonen el futurisme (apareixen trens, vaixells, la ciutat moderna) i el cubisme literari. Salvat-Papasseit és considerat el poeta d’avantguarda català per excel·lència, i aquest llibre en particular un dels més influents. Malgrat morir jove (30 anys), aquest poemari va deixar petjada en generacions posteriors per la seva frescor i sinceritat. Versos com “Estimem-nos dolçament sense dir res” o “Res no és mesquí” (d’un altre poema seu) són emblemàtics d’un nou sentiment poètic optimista. El poema de la rosa als llavis és present als plans d’estudi i traduccions, i continua delectant nous lectors amb la seva barreja de tendresa i modernitat. Una rosa poètica que roman fresca un segle després.
  6. Sol, i de dol (J.V. Foix, 1947) – Primer llibre de poemes publicat per J.V. Foix (tot i que recollint poesia ja escrita abans), un dels cims de la poesia d’avantguarda i surrealista catalana. Foix, escriptor erudit i original, crea a Sol, i de dol un univers poètic on conflueixen la tradició (formes mètriques clàssiques: sonets, etc.) i l’experimentació imaginativa del surrealisme. Són poemes enigmàtics, plens d’imatges oníriques, jocs de paraules i simbologia hermètica. El títol ja indica l’ambivalència: “sol” (astre, llum) i “dol” (ombra, dolor). Foix explora els paisatges de la seva estimada Sarrià interior, transformant-los en escenaris mítics. Sol, i de dol va suposar la revelació de Foix com a gran poeta europeu, equiparable a T.S. Eliot o Éluard en ambició. La crítica l’ha qualificat d’obra clau de la poesia catalana de postguerra, perquè demostrava que en ple 1947 (amb la cultura catalana afogada) podia aparèixer un llibre de tanta qualitat i modernitat. Versos de Foix com “És quan dormo que hi veig clar” (inici d’un famós sonet del llibre) s’han fet proverbials, i encapsulen la poètica on el somni revela veritats. El llibre combina poemes hermètics amb d’altres d’irònics i lúdics, mostrant la versatilitat de Foix. La seva influència és profunda en la poesia catalana dels 50-60 (Brossa, Pere Quart, etc.). Sol, i de dol no falta en cap selecció de millors poemaris catalans, atès que representa com pocs la síntesi entre tradició i avantguarda que tant ha enriquit la nostra lírica.
  7. Elegies de Bierville (Carles Riba, 1943) – Obra mestra de Carles Riba, gran poeta intel·lectual del segle XX. Les deu Elegies de Bierville van ser escrites durant l’exili de Riba a França (Bierville, 1940-42) fugint de la Guerra Civil i la II Guerra Mundial. Són poemes d’una gran intensitat emocional i filosòfica, on el poeta reflexiona sobre la pàtria perduda, el pas del temps, la mort i la fe en la continuïtat de la cultura. Riba utilitza la forma clàssica de l’elegia per expressar el seu dolor i alhora la seva esperança. El llenguatge és d’una perfecció formal extraordinària, ple de referències a la cultura grecollatina i bíblica, però entenedor en la seva emoció universal. Elegies de Bierville ha estat considerada una autèntica professió de fe poètica de Riba, i una de les obres poètiques més importants de la literatura catalana moderna[25]. La influència de Riba (i d’aquest llibre en particular) es nota en molts poetes posteriors, tant per la riquesa lingüística com per l’exemple moral que suposa escriure amb aquesta profunditat enmig de l’adversitat. Quan es van publicar a Barcelona (1943, edició clandestina) van ser un far de dignitat cultural. Avui, Elegies de Bierville es llegeixen com una obra exigent però gratificant: requereixen “conèixer en profunditat una obra mestra de la poesia moderna”[25], però un cop desxifrades, les elegies commouen per la seva bellesa severa i honesta. Carles Riba hi va abocar coneixements, sí, però sobretot veritat humana, i per això aquest llibre és un puntal indiscutible en qualsevol cànon poètic català.
  8. La pell de brau (Salvador Espriu, 1960) – Llibre de poemes cívics que esdevingué símbol moral de la resistència cultural durant el franquisme. En La pell de brau (metàfora d’Espanya com la pell d’un brau, un país ferit), Espriu introdueix el mític “Salom” (alter ego de l’autor) que s’adreça a Sepharad (nom bíblic d’Espanya) convidant-la al diàleg, a la concòrdia entre els pobles. És un poemari al·legòric sobre la convivència entre catalans, castellans, jueus… que apel·la a la tolerància en plena dictadura. Molts van llegir en els versos d’Espriu una crida a la reconciliació i al respecte a la diversitat: “Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa” va escriure en un altre lloc, i aquí demana “Escolta, Sepharad” que eviti l’odi. La pell de brau és probablement el llibre de poesia catalana més influent socialment del segle XX: se’n feren moltes edicions, era llegit gairebé com un manifest ètic en cercles antifranquistes[26]. Poemes com “Inici de càntic en el temple” (amb el vers “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”) es van convertir en himnes a l’esperança col·lectiva. Literàriament, l’obra destaca per la sobrietat expressiva i l’ús de símbols i veus (Salom, Sepharad, etc.) que li donen universalitat. És un poema cívic i ètic de primer ordre, que alhora aconsegueix alt nivell estètic en la seva paràbola. Avui La pell de brau es continua estudiant i recitant; la seva “vigència” és plena, ja que els temes de tolerància i diàleg que planteja segueixen sent fonamentals[26]. És, en definitiva, l’obra que consagra Espriu com a poeta nacional de la segona meitat de segle.
  9. Les dones i els dies (Gabriel Ferrater, 1968) – Recull que aplega tota la poesia escrita per Gabriel Ferrater (tres llibres: Da nuces pueris 1960, Menja’t una cama 1962 i Teoria dels cossos 1966). És un llibre fonamental en la poesia catalana contemporània, que va renovar temàtiques i llenguatge. Ferrater escriu en un to conversacional, irònic i culte alhora, tractant sobretot les relacions amoroses i el pas del temps (“les dones” i “els dies”). Parla de la memòria, del desig, de l’art, amb una franquesa i intel·ligència excepcionals. Poemes com “In Memoriam” (evocació de la guerra civil viscuda d’infant) o “Cambra de tardor” (sobre l’amor madur) són considerats obres mestres per si mateixes. Les dones i els dies va causar un gran impacte: Ferrater va aportar una veu cosmopolita, influïda per la poesia anglosaxona (Eliot, Auden), que trencava amb la retòrica precedent. Per primera vegada, la vida quotidiana, la sexualitat, la ciutat de Barcelona dels 60 entraven en els versos sense eufemismes. La influència de Ferrater sobre poetes posteriors és immensa, se’l considera un mestre. El recull complet es llegeix ara com un únic gran llibre unitari, i apareix sovint en llistes de llibres catalans del segle XX imprescindibles. De fet, en la sèrie editorial MOLC (Millors Obres Literat. Catalana), Les dones i els dies figura destacada en poesia[27]. La combinació de rigor intel·lectual i emoció continguda fan que Ferrater sigui un poeta venerat per lectors exigents. Les dones i els dies és el testament literari d’un autor que es va apagar aviat (suïcidi el 1972) però que va deixar una petjada indeleble en la poesia catalana moderna.
  10. Llibre de meravelles (Vicent Andrés Estellés, 1971) – Poemari capital del gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Escrit en ple franquisme des de València, Llibre de meravelles connecta dos moments clau de la història de la llengua: evoca l’època medieval (el títol homenatja Ramon Llull i el seu Llibre de meravelles) i, alhora, reflecteix el declivi del valencià durant el franquisme i l’anhel de renàixer culturalment[28]. Està estructurat en tres parts, com un retaule. És un llibre de poesia urbana i quotidiana: Estellés canta els carrers de València, l’amor i el sexe viscuts sense embuts, la fam de postguerra, la memòria dels vençuts… amb un llenguatge directe, popular, barrejant registre col·loquial amb imatges d’alta intensitat lírica. Molts poemes d’aquest llibre s’han fet molt famosos, com “Assumiràs la veu d’un poble” (considerat un poema-manifest sobre assumir la llengua i la terra) o “Els amants” (celebració de l’amor físic en temps miserables). Estellés és sovint comparat al “Vesco da poeta” per la seva potència i prolixitat, i aquest Llibre de meravelles és possiblement la seva obra més important, que posà la pell de gallina als seus primers lectors i encara emociona per la seva veritat[29]. Va obtenir el Premi de la Crítica Serra d’Or. La poesia d’Estellés aporta la veu del poble a la categoria de gran poesia: ell eleva a tema literari la vida humil de la gent senzilla (forners, veïnes, obrers) i ho fa amb una força expressiva brutal. Llibre de meravelles no només va revitalitzar la poesia valenciana –enmig d’una dictadura– sinó que és avui un dels llibres més llegits i estimats (molts poemes s’han musicat i tot). En antologies i rànquings, se sol citar Estellés com a poeta fonamental en llengua catalana, i aquest llibre com la seva obra culminant.

Altres poemaris catalans imprescindibles: La tria és difícil, ja que la poesia catalana és plena d’obres de primer ordre. Fora d’aquests deu, caldria almenys mencionar “Nabí” (1941) de Josep Carner, epopeia bíblica d’altíssim nivell; “Cementiri de Sinera” (1946) de Salvador Espriu, preludi del que seria La pell de brau i peça clau del seu univers mític; “Estimada Marta” (1978) de Miquel Martí i Pol, llibre que va popularitzar la poesia amorosa en català com pocs (amb el poema “Ara que ets aquí” conegut per molts); “Cau de llunes” (1977) de Maria-Mercè Marçal, que va aportar la veu femenina i feminista amb una força i bellesa admirables. També Joan Vinyoli mereix lloc, amb “Vent d’aram” (1976) o “Domini màgic” (1984), pel seu aprofundiment existencial i simbòlic. Tot i així, els deu seleccionats són referències obligades que han definit la tradició poètica catalana, des de l’edat mitjana fins al segle XX, i figuren en qualsevol llista d’honor de la nostra literatura.

Top teatre català

Explora el millor del teatre català amb els nostres llibres seleccionats

Top 10 obres de teatre en català

  1. Terra baixa (Àngel Guimerà, 1896) – Drama rural en tres actes considerat el clàssic més universal del teatre català. Guimerà presenta la història de Sebastià (l’hereu despòtic) i Marta (la noia innocent oprimida) en un poble de terra baixa, i l’arribada de Manelic, un pastor de les muntanyes que es casa amb la Marta sense saber-ne el passat. És una tragèdia de passió, gelosia i alliberament: el crit de Manelic “He baixat de la muntanya!” enfrontant-se al tirà és un moment culminant del teatre català. L’obra combina denúncia social (el caciquisme rural) amb un poderós component romàntic. Terra baixa va tenir un èxit enorme: és l’obra catalana més traduïda (fins i tot al anglès, alemany, italià…) i adaptada –se’n feren versions d’òpera i cinema a Hollywood. Arreu del món es coneix (la versió alemanya Der niederste Boden la considerà un clàssic modern). Per a molts, aquest drama colpidor ha definit la imatge del teatre català arreu. Encara avui es representa sovint, i la figura del Manelic, símbol de puresa i rebel·lió, perviu. Terra baixa és, en suma, el drama nacional català equiparable al Romeu i Julieta anglès en difusió. No pot faltar en cap llista de millors obres teatrals catalanes.
  2. L’alegria que passa (Santiago Rusiñol, 1898) – Un drama simbòlic modernista, de fet una peça curta, que ha esdevingut emblemàtica. En un poble monòton arriba una companyia de teatre ambulant que porta l’alegria efímera de l’art; però la incomprensió dels vilatans fa que tot torni a la grisor un cop marxen. Rusiñol hi contraposa art i vida quotidiana, en línia amb l’ideari modernista del “L’art per l’art”. L’obra és notable per la seva economia i bellesa lírica: la figura de l’artista (la ballarina Zahorí) encarna la fugacitat de la bellesa –“l’alegria que passa”. L’alegria que passa destaca en la història teatral perquè introdueix el teatre poètic i d’idees a Catalunya. Va ser molt representada en el seu temps i posteriorment, i fins i tot Dagoll Dagom en va fer un musical el 2023, prova de la seva vigència. Molts la consideren la primera gran obra teatral modernista i un text essencial per entendre la contraposició entre la mediocritat burgesa i l’ideal artístic que va dominar la fi de segle XIX. Tot i la seva brevetat, l’obra ha guanyat un lloc en el cànon per la seva potència simbòlica i per fragments tan coneguts com el monòleg final, on el poeta es lamenta de la incomprensió del poble. Un petit gran clàssic.
  3. Mar i cel (Àngel Guimerà, 1888) – Drama romàntic d’amor impossible entre un pirata morisc (Saïd) i una donzella cristiana (Blanca) en alta mar. Aquesta obra primerenca de Guimerà té tots els ingredients del drama romàntic: aventures, odi religiós, identitats tràgiques i amor fatal. Mar i cel va suposar la consolidació de Guimerà com a dramaturg líder de la Renaixença. L’escena transcorre tota en un vaixell pirata al Mediterrani, fet insòlit en el teatre català de l’època. L’obra va impressionar pel seu exotisme i intensitat. Tot i que durant anys Terra baixa eclipsà altres títols de Guimerà, Mar i cel va reviure espectacularment el 1988 gràcies a la versió musical de Dagoll Dagom (que també se’n va fer el 2004 i 2014), convertint-la en molt popular entre noves generacions. Escenes com el duel final i el crit “Blanca!” – “Saïd!” amb què moren els amants són mítiques. Mar i cel és, a més d’un melodrama romàntic efectiu, una reflexió sobre la intolerància (moros vs. cristians) que encara toca temes actuals. Per la seva popularitat sostinguda i per ser part del repertori teatral català (se n’han fet muntatges clàssics també), mereix ser entre les obres més destacades. És un exemple precoç de teatre català de gran espectacle i emoció.
  4. Aigües encantades (Joan Puig i Ferreter, 1908) – Drama rural i ideològic, representatiu del teatre modernista regeneracionista. Ambientat en un poble àrid on l’aigua és llegenda (pensen que està maleïda per Déu), l’obra enfronta la fe cega i la superstició (representades pel mossèn i els cacics locals) amb el progrés científic i el lliurepensament (portats per un enginyer i la protagonista, la seva filla). L’obra acaba amb la rebel·lió dels joves trencant la conjura del silenci i buscant l’aigua subterrània. Aigües encantades és considerada una de les obres mestres del teatre català pre-Guerra Civil pel seu equilibri entre tesi intel·lectual i trama dramàtica. Va guanyar el premi Fastenrath i fou molt representada en teatres d’ateneus, etc., com a obra de conscienciació. Dramàticament, té escenes de gran força, com el discurs final de la protagonista (Sílvia) defensant la raó i la justícia. L’obra s’estudia als instituts com a exemple de teatre en català amb missatge social. Encara avui, el seu conflicte entre tradició immobilista i revolta renovadora resulta rellevant. L’austeritat simbòlica del seu estil (recorda Ibsen en algun aspecte) la fan un clàssic. Sovint és citada junt amb Terra baixa i La filla del mar com dels millors drames catalans del primer terç de segle XX.
  5. La Rambla de les floristes (Josep M. de Sagarra, 1935) – Comèdia dramàtica ambientada a la Barcelona de mitjan segle XIX, concretament a les parades de flors de la Rambla. Sagarra hi recrea amb llengua rica i popular tot un microcosmos de personatges (floristes, menestrals, nobles decadents) durant els anys previs a la Revolució de 1868. El personatge central, l’Antònia, és una florista de caràcter fort que esdevé símbol del poble que resisteix les falsedats de l’alta societat. La Rambla de les floristes és una obra mestra del teatre costumista català: combina diàlegs àgils plens de color local, poesia (monòlegs lírics preciosos, com la lloança a la Rambla) i crítica social (satiritza l’aristocràcia i l’oportunisme polític). Estrenada poc abans de la Guerra Civil, va tenir molt d’èxit. Després, la seva qualitat l’ha mantinguda viva: se n’han fet adaptacions al cinema (1967, TV) i muntatges notables. Molts la consideren la millor obra teatral de Sagarra, i una de les millors comèdies del teatre català. És un retaule viu de la Barcelona vuitcentista, comparable en importància literària a Vida Privada de Sagarra però en versió escènica. Avui dia es continua representant (és un clàssic de la programació del Teatre Nacional, per exemple) i connecta amb el públic per la seva barreja de divertiment i emotivitat nostàlgica. Cap llista de teatre català estaria completa sense aquesta obra, que equivaldria a un “Arlequí” català amb segell propi.
  6. Primera història d’Esther (Salvador Espriu, 1948) – Drama poètic i mitològic de Salvador Espriu, considerat una de les obres més profundes i complexes del nostre teatre. Espriu, conegut sobretot com a poeta, va escriure aquesta peça inspirant-se en el relat bíblic d’Esther (la reina jueva de Pèrsia) per parlar alegòricament de temes que el preocupaven: la salvació del poble jueu (paral·lel a la pervivència de la cultura catalana), el destí, el sacrifici. Primera història d’Esther trenca amb el realisme: és un teatre de paraula, on diversos narradors i veus expliquen i reviuen la història en cercles successius. L’obra va ser escrita en plena postguerra, però no es va estrenar fins 1957 (i encara censurada). Es considera una peça clau del teatre literari català, tot i la seva dificultat, perquè introdueix el teatre poètic i simbòlic a un nivell altíssim, dialogant amb la tragèdia grega i el teatre èpic de Brecht. Ha tingut muntatges memorables (direcció de Ricard Salvat el 1965, per exemple) i se la reconeix com un clàssic exigent. És certament una obra més per llegir i estudiar que no de consum massiu, però la seva inclusió en el cànon és inevitable per l’ambició estètica i moral que representa. Dins l’univers d’Espriu (Sinera i Sepharad), aquesta obra ocupa un lloc central junt amb La pell de brau poètica. En definitiva, Primera història d’Esther és un monument del nostre teatre culte, apreciat per crítics i acadèmics com una fita a l’altura de la millor dramatúrgia europea de postguerra.
  7. El retaule del flautista (Jordi Teixidor, 1970) – Comèdia satírica i política que va marcar la represa del teatre català independent a finals del franquisme. Escrita i estrenada el 1970 per la companyia Els Joglars, la peça trasllada la faula del flautista d’Hamelin a una ciutat imaginària governada per ineptes, on l’alcalde contracta un flautista per fer fora unes rates que ningú més no sap com eradicar. Tot plegat és una àcida al·legoria del règim franquista (les rates són els problemes que el govern incapaç no pot solucionar, la corrupció, etc.). El retaule del flautista va ser un èxit clamorós de públic i crítica durant els últims anys de la dictadura, convertint-se en una obra de culte del teatre català alternatiu. Escrita amb molt d’humor (sàtira d’esperpent, trencant la “quarta paret”, amb cançons i tot), l’obra va connectar amb l’ànim d’un públic que tenia ganes de riure’s dels governants. Va ser un èxit sense precedent en el teatre català dels 70: va fer centenars de funcions, també en castellà a Madrid (tot un senyal dels temps canviants). A més, va guanyar el Premi Josep M. de Sagarra de teatre. Amb els anys, El retaule del flautista ha quedat com l’obra emblemàtica d’aquella època pre-Transició, i encara avui es recorda i s’ha reeditat. Va obrir la porta a un teatre polític i satíric fet en català (inèdit des de feia dècades). Sens dubte, mereix figurar entre les obres cabdals no només pel valor teatral intrínsec (que el té, en la tradició de la farsa brechtiana) sinó també per la seva importància històrica.
  8. Berenàveu a les fosques (Josep M. Benet i Jornet, 1972) – Drama intimista estrenat el 1972, que es considera la peça fundacional del teatre català contemporani. Benet i Jornet, que llavors era un jove dramaturg, hi aborda el tema de la Guerra Civil i les seves conseqüències familiars d’una manera molt innovadora: a través d’una reunió familiar en la foscor d’un menjador, on van sortint a la llum antigues culpes i silencis (el títol juga amb “berenar a les fosques”, la penúria de postguerra). L’obra va significar l’inici d’una nova etapa dramàtica: personatges quotidians, llenguatge col·loquial, temàtica fins llavors tabú (la memòria incòmoda de la guerra). Berenàveu a les fosques va ser estrenada per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i va rebre el Premi Josep M. de Sagarra. És destacable pel seu realisme psicològic, lluny del teatre simbòlic anterior, i per incorporar tècniques modernes (ús magistral dels diàlegs tallats, de la tensió latent). Molts historiadors del teatre assenyalen aquesta obra com la que marca l’inici de la dramatúrgia catalana contemporània, allò que es va anomenar “nova onada”. Encara avui, Berenàveu a les fosques es considera una de les millors obres de Benet i Jornet (que després seria prolífic i famós també per guions de TV), i s’ha reposat diverses vegades. La seva importància rau també en que va obrir camí a tot el teatre català de finals dels 70 i 80. El seu autor, Benet i Jornet, és considerat “pare” del teatre modern català, i aquest drama, una peça essencial del seu llegat.
  9. El verí del teatre (Rodolf Sirera, 1978) – Drama breu però intens, original del País Valencià, que ha gaudit d’èxit internacional. En una nit del segle XVIII, a París, un marquès amant del teatre convida un actor famós al seu palau per fer-li una prova: vol veure representada la mort amb realisme absolut i, per aconseguir-ho, acaba enverinant realment l’actor per observar les seves reaccions. L’obra és un duel dialèctic brillant entre l’actor i el marquès, sobre la veritat i la falsedat en l’art i la vida. El verí del teatre és molt apreciada per la seva construcció perfecta i perquè reflexiona sobre la moral (fins on es pot arribar per l’art) i el poder (abús del noble envers l’artista). Escrita en català el 1978, de seguida va ser traduïda a molts idiomes i representada arreu del món, convertint-se en l’obra valenciana més internacional. És habitual trobar-la en antologies i ha estat lectura obligatòria a batxillerat. Dramàticament, aconsegueix una tensió creixent fins al final colpidor. La crítica l’ha qualificada de peça modèlica de teatre dins el teatre, comparant-la amb Sleuth o La vida es sueño per la seva metateatralitat i força filosòfica. En el context català, va demostrar que també des del País Valencià emergia un teatre de qualitat exportable. El verí del teatre mereix un lloc en aquest Top 10 per la seva excel·lència i repercussió: és possiblement l’obra teatral en català més representada fora de Catalunya en els darrers 40 anys, convertint-se en un clàssic contemporani.
  10. El mètode Grönholm (Jordi Galceran, 2003) – Comèdia moderna que ha assolit renom mundial, símbol del teatre català del segle XXI. Ambientada en una sala de juntes d’empresa, quatre candidats a un càrrec alt es presten a un peculiar procés de selecció (el “mètode Grönholm”) que consisteix en una sèrie de proves psicològiques cruels i girs de guió. L’obra barreja humor, suspens i crítica àcida a la deshumanització del món laboral. Escrita per Jordi Galceran i estrenada el 2003 al Teatre Nacional de Catalunya, El mètode Grönholm va ser un èxit immediat i ha estat traduïda a més de 60 idiomes, amb produccions a Broadway, West End, Buenos Aires, etc. És segurament l’obra catalana contemporània de més èxit internacional. La seva estructura àgil, amb diàlegs punyents i situacions inesperades, captiva el públic general. Tot i ser molt recent comparada amb les altres, la incloem per la seva importància en portar el teatre català comercial a un nivell global. Ha demostrat que es pot fer teatre de text divertit i intel·ligent en català i triomfar arreu. Galceran va guanyar amb ella el Premi Born i va obrir camí a altres comèdies catalanes d’èxit (les seves pròpies Fuita, Cancun, etc., o autors com Pere Riera, etc.). El mètode Grönholm avui ja es considera un nou clàssic contemporani: símbol d’una dramatúrgia catalana globalitzada i moderna. Per tot plegat, és de justícia posar-la en aquest Top 10 al costat dels clàssics: representa la capacitat del teatre català per renovar-se i connectar amb el públic actual.

Altres obres teatrals catalanes notables: La tradició dramàtica catalana és extensa. Fora de la llista queden joies com “Maria Rosa” (Guimerà, 1894) i “La filla del mar” (Guimerà, 1900), drames també molt importants en el repertori clàssic. Caldria esmentar Frederic Soler “Pitarra” (precursor del teatre popular vuitcentista) amb obres com “L’esquella de la Torratxa” (1864) que, tot i arcaica, tingué gran rellevància històrica. Del segle XX, “Allò que tal vegada s’esdevingué” (1943) de Joan Oliver, farsa filosòfica, i “Mort de dama” (1967) de Llorenç Villalonga, adaptació teatral de la seva novel·la, són dignes de menció. També el teatre més recent ofereix obres potents, com “Descripció d’un paisatge” (1982) de Benet i Jornet, o “Smiley” (Guillem Clua, 2013) en l’àmbit de comèdia romàntica. Tanmateix, els deu títols seleccionats destaquen pel seu consens de valor i per haver-se consolidat com a referents, ja sigui per qualitat literària, per l’impacte en el seu temps, o per la projecció més enllà de les nostres fronteres. En conjunt, demostren la riquesa del teatre català, des del romanticisme fins a la contemporaneïtat, i mereixen cadascun la qualificació de “millor de la categoria” en el seu àmbit.