Top 10 obres d’assaig catalanes de No-ficció, memòries i pensament

Top 10 obres d’assaig en català (No-ficció, memòries i pensament)

1. Notícia de Catalunya (Jaume Vicens Vives, 1954) – Assaig breu però intens on l’historiador Vicens Vives reflexiona sobre el caràcter i la història de Catalunya amb l’objectiu de comprendre el present i orientar el futur. Escrit en un moment de postguerra i crisi, Notícia de Catalunya analitza els trets configuradors de la personalitat col·lectiva catalana (el pactisme, el seny i la rauxa, l’esperit comercial, etc.) i repassa moments clau de la història de manera interpretativa. L’assaig va causar controvèrsia en el seu moment per alguna de les seves tesis (com la necessitat d’una “virilitat” col·lectiva, o crítiques a certs mites) però ha esdevingut amb els anys un text influent i estimat. És un dels assaigs en català més influents del segle XX, fins al punt que ha exercit major influència en polítics com Jordi Pujol[16] i en generacions senceres. Vicens Vives, amb estil directe i clar, va saber connectar amb un ampli públic. Avui Notícia de Catalunya es llegeix com un clàssic del pensament catalanista moderat, precedent d’altres introspeccions nacionals. La seva vigència es manté per la capacitat de generar debat i autocrítica constructiva dins la societat catalana.
2. La nacionalitat catalana (Enric Prat de la Riba, 1906) – Obra fundacional del catalanisme polític modern. Aquest llibre, escrit per qui seria president de la Mancomunitat, exposa els fonaments històrics, culturals i jurídiques de la nació catalana i defensa l’autogovern (en aquell moment, el projecte d’una Mancomunitat i més endavant autonomia). La nacionalitat catalana és el text més important de Prat de la Riba i una pedra angular del pensament polític catalanista[17]. Amb una prosa doctrinal però amena, Prat hi argumenta que Catalunya té personalitat pròpia dins Espanya, fruit de la seva història institucional (dret civil, llengua, costums) i que cal canalitzar aquest fet nacional mitjançant estructures polítiques modernes. L’assaig combina romanticisme (estima per la pàtria) i positivisme (dades econòmiques, geogràfiques). Va tenir una influència enorme en la generació de polítics i intel·lectuals noucentistes. Expressions com “Catalunya, un sol poble” o la visió d’Espanya com un “estat compost” tenen origen en aquest llibre. Encara avui es reedita i s’estudia com a text clàssic del catalanisme, tot i que algunes idees (estat imperial ibèric, etc.) es matisin amb la perspectiva actual. Com a curiositat, el llibre va ser prohibit durant el franquisme i es va haver de publicar en edicions semiclandestines fins a la Transició.
3. Les formes de la vida catalana (Josep Ferrater Mora, 1944) – Escrit a l’exili (Xile) pel filòsof Josep Ferrater Mora, és un assaig filosòfico-cultural que analitza el “caràcter” o les actituds vitals predominants en la cultura catalana. Ferrater Mora identifica quatre formes bàsiques en la manera de ser catalana: civilització, seny, mesura i ironia. Amb aquestes eines conceptuals, l’autor reflexiona sobre història, llengua i comportament dels catalans. Les formes de la vida catalana va ser una obra molt original i premiada, que oferia una visió personal i interpretativa de l’ànima catalana[18]. Per exemple, defineix el seny com a equilibri racional, i l’ironia com a mecanisme de distanciament crític. L’assaig va guanyar el premi Concepció Rabell (1944) i va ser reeditat diverses vegades (ampliat el 1980). Si bé no tothom comparteix al 100% aquestes generalitzacions, el llibre ha tingut molta influència en la imatge que els catalans tenen de si mateixos. A més, literàriament, està molt ben escrit, barrejant filosofia i divulgació amb claredat. És un bon exemple d’assaig humanístic català que, a l’exili, cercava entendre i preservar la identitat col·lectiva.
4. Homenots (Josep Pla, 1958-1962) – Col·lecció de 60 semblances biogràfiques de personatges catalans il·lustres o singulars, escrites pel gran prosista Josep Pla. Publicades inicialment en sèries a la revista Destino i després recollides a l’Obra Completa, les quatre sèries d’Homenots formen un mosaic riquíssim de la Catalunya dels segles XIX i XX. Pla retrata polítics (Prat de la Riba, Cambó), intel·lectuals (Pompeu Fabra, Eugeni d’Ors), escriptors (Ruyra, Sagarra) i figures curioses, amb el seu estil inimitable: descriptiu, irònic, ple d’anècdotes i de fons humaníssim. Més que biografies convencionals, són assaigs literaris i psicològics, on Pla dissecciona virtuts i misèries dels seus “homenots” amb franquesa. L’obra és considerada una aportació cabdal a l’assaig biogràfic català i reflecteix l’ideari de Pla sobre Catalunya a través dels seus homes (cal dir que poques dones figuren entre els 60, fruit de l’època). Homenots ha esdevingut un clàssic: moltes d’aquestes estampes han definit la percepció popular d’aquells personatges (per exemple, la visió de Pla de Pompeu Fabra o Gaudí). És un llibre deliciós de llegir a trossos, que combina la saviesa i l’humor planià. En paraules del propi Pla, “un homenot és un tipus singular que s’ha significat d’una manera remarcable”[19], i ell mateix es va significar amb aquest homenatge literari als homes del país.
5. Elogi de la paraula i altres assaigs (Joan Maragall, 1903, recopilació publicada 1912) – Selecció dels principals assaigs del poeta i intel·lectual Joan Maragall. Tot i ser més conegut per la poesia, Maragall va escriure assaigs breus que van revolucionar el pensament catalanista i modernista de l’inici del segle XX. Títols com Elogi de la Paraula, La Ciutat del Perdó o L’església cremada demostren la seva prosa vibrant i visionària. Maragall defensa idees com el vitalisme, la sinceritat en l’art i la paraula creadora de vida. Un dels textos més cèlebres és “Visca Espanya?” (1898), on reacciona a la derrota colonial d’Espanya i advoca per un patriotisme espanyol integrador on Catalunya hi tingui un paper essencial, tot i que acaba amb un advertiment crític (No “Visca Espanya!” sinó “Visqui Espanya si nosaltres vivim dins d’ella”). Els assaigs de Maragall són fundacionals de la intel·lectualitat catalana moderna: introdueixen el noucentisme en germen i posen paraules als anhels de tota una generació. La seva famosa teoria de la “paraula viva” (la paraula ha de néixer del cor, viva, i no pas ser res artificial) va influir molts escriptors posteriors. Aquest recull va inaugurar la col·lecció “Les Millors Obres de la Llengua Catalana” el 1978[20], prova de la consideració canònica d’aquests assaigs. Encara avui, la prosa de Maragall captiva per la seva puresa i idealisme.
6. Lo Catalanisme (Valentí Almirall, 1886) – Primer gran assaig polític sobre el catalanisme, anterior fins i tot a Prat de la Riba. Escrit per Valentí Almirall, líder republicà federal, aquest llibre és un manifest que defineix el catalanisme progressista de finals del XIX. Almirall analitza la situació d’Espanya (crítica amb el centralisme i el caciquisme) i proposa un projecte federal on Catalunya tingui autogovern. També posa èmfasi en la personalitat nacional catalana (llengua, dret, costums) i en la necessitat d’un catalanisme integrador i popular. Lo catalanisme va ser pioner i va influir en tota la literatura política posterior: és citat per Prat de la Riba o Fuster com a base històrica. L’assaig destil·la les idees que Almirall havia difós al Diari Català i en congressos. Tot i que aviat el catalanisme majoritari va girar cap a posicions més conservadores (Lliga Regionalista), el llegat d’Almirall va quedar fixat en aquest llibre. Literàriament, és un text apassionat i clar, que ataca també el provincianisme i reclama un encaix digne de Catalunya a Espanya. La famosa metàfora d’“Espanya és una nació de nacions” té un origen en aquests debats. Actualment, Lo Catalanisme és valorat com un document històric essencial i un referent per al catalanisme d’esquerres. Sovint se’l menciona com a lectura per comprendre els inicis del moviment catalanista, i per això és present en llistes de llibres polítics catalans imprescindibles[21].
7. Nosaltres, els valencians (Joan Fuster, 1962) – Un assaig clau de la historiografia i el pensament identitari català. Aquest llibre de Joan Fuster, emblemàtic des del mateix moment de la seva publicació, és considerat un dels llibres més influents tant en la historiografia moderna del País Valencià com en la formació de la consciència nacional valenciana[3]. Fuster hi fa una anàlisi crítica de la història, la societat i la identitat dels valencians, combinant erudició i intel·ligència punyent. A més de repassar els fets històrics (des de Jaume I fins al segle XX) i els dèficits en la cohesió valenciana, l’assaig té un propòsit de futur: és una crida a la presa de consciència i a la transformació de la realitat valenciana. La famosa frase de Fuster “o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble” resumeix l’impacte de l’obra. Nosaltres, els valencians va suposar un abans i un després –Ernest Lluch deia que separa “la nostra història de la nostra prehistòria”– i encara avui és referència obligada en l’estudi del fet nacional valencià.
8. Els altres catalans (Francesc Candel, 1964) – Un assaig/reportatge periodístic que radiografia la immigració interior (procedent d’altres regions d’Espanya) a la Catalunya de mitjan segle XX. Paco Candel, ell mateix d’origen valencià i crescut en un barri obrer, escriu aquest llibre des de la primera línia dels barris de barraques i perifèrics de Barcelona. És un assaig sociològic clau, de lectura obligada per entendre la Catalunya contemporània pel que fa al fenomen migratori[4]. L’obra descriu amb humanitat i sense embuts “els altres catalans”, és a dir, els catalans d’adopció vinguts de fora, i en reivindica la integració plena a la societat catalana. Publicat en ple franquisme, va tenir un impacte social enorme i va esdevenir un document històric de referència –amb successives reedicions, censures i revisions. Candel hi defensa que “A Catalunya hi cap tothom” i que la integració és possible amb respecte mutu. La influència del llibre ha estat decisiva: es diu, sense exagerar, que sense “Els altres catalans” no hauria estat possible la cohesió social catalana durant la Transició. Encara avui és citat en debats sobre immigració i identitat.
9. Memòries (Josep Maria de Sagarra, 1954) – Autobiografia en dos volums on el polifacètic escriptor Josep M. de Sagarra repassa la seva vida des de la infantesa fins a mitjan segle XX. Aquestes Memòries són considerades un dels grans llibres memorialístics en llengua catalana per la seva riquesa narrativa i pel testimoni que ofereixen d’una època. Sagarra, escriptor, periodista i home de teatre, explica de forma planerament brillant la Barcelona modernista, les tertúlies intel·lectuals, els viatges arreu d’Europa, la seva estada a la guerra... Alterna l’anècdota personal amb el fresc social, sempre amb sentit de l’humor, ironia i un punt d’autocrítica. Publicades primer en castellà (per evitar la censura) i poc després en català, van tenir gran èxit. Les “Memòries” de Sagarra es recorden sobretot per la vivacitat de la prosa i la capacitat d’evocació: pocs llibres transmeten tan bé l’ambient del Paral·lel als anys 20, o l’esperit bohemi dels escriptors de l’època. Moltes escenes –com la famosa descripció d’una nit boja al barri Xino– han quedat a la memòria literària. Sagarra hi traça també semblances de personatges que va conèixer (Rusiñol, Xènius, etc.), afegint valor com a galeria d’homenots particular. Aquest llibre confirma Sagarra com un prosista de primera fila (més enllà del poeta i dramaturg conegut) i figura habitualment en llistes de recomanats per Sant Jordi o seleccions de clàssics, perquè és a la vegada entretingut, instructiu i un document històric de primer ordre.
10. Gloses i La ben plantada (Eugeni d’Ors, 1906-1911) – Hem unit dues contribucions d’Eugeni d’Ors (“Xènius”) que marquen l’inici del Noucentisme. Les “Gloses” eren els breus assaigs o articles diaris que D’Ors publicava a La Veu de Catalunya des de 1906, on, amb estil elegant i metafòric, va anar bastint una nova orientació estètica i intel·lectual. Eren reflexions sobre art, societat, ciència… que després va recollir en volums com Glossari. Aquestes gloses van exercir enorme influència en la vida cultural catalana, introduint conceptes nous i un llenguatge culte i irònic a l’hora. La ben plantada (1911) és l’obra més literària de D’Ors, una novel·la-asssage simbòlica que encarna els ideals del Noucentisme (bellesa, ordre, classicisme) en el personatge de l’Escolàstica, dona perfecta i al·legoria de Catalunya. Aquesta obra, mig narrativa mig filosòfica, marca un punt d’inflexió no només en la producció d’Ors, sinó en la cultura europea de l’època[22]. És considerada un text clau del Noucentisme i ha deixat empremta en la nostra literatura (fins al punt que es va anomenar Xènius la “ben plantada” com a arquetip). L’estil de D’Ors –ric en imatges, referencias clàssiques i un humor fi– el converteix en un plaer intel·lectual. Amb tot, les seves posicions polítiques posteriors el van apartar, però en el cànon català les seves Gloses i La ben plantada persisteixen com a obres imprescindibles per entendre l’evolució del pensament català del segle XX. En conjunt, D’Ors ens va llegar una prosa d’idees refinada i singular, que forma part de l’ADN cultural català.

Altres assaigs i no-ficcions destacats: La producció en aquest camp és extensíssima. Podríem esmentar, a tall de cloenda, “Notícia de Catalunya” de Vicens Vives (ja al Top 10) com a pare d’una tradició d’assaigs introspectius que continua amb títols recents. També “El quadern gris” de Pla (ja inclòs en narrativa) és, de fet, un gran llibre de no-ficció. “L’Esperit de Catalunya” (1936) de Josep Trueta, escrit en anglès per explicar Catalunya al món, “Pa negre” (memòries, 1935) de Joan Estelrich, o “El temps de les cireres” (memòries polítiques, 1977) de Montserrat Roig, són assaigs/memòries que mereixerien atenció. Però els deu anteriors sobresurten per l’impacte que han tingut en el discurs intel·lectual i cívic dels Països Catalans, i per la seva qualitat literària que els fa perdurables.