Top 10 obres de poesia catalana

Top 10 obres de poesia en català

1. Poesia d’Ausiàs March (segle XV) – Ausiàs March és el gran poeta medieval català, equiparable a Petrarca en la seva influència. Els seus poemes (cants d’amor, de mort, cants espirituals) suposen la culminació de la lírica trobadoresca en la nostra llengua, però amb una veu ja personal i innovadora. Ausiàs March escriu en un català ric i difícil (ple d’imatges intenses i abstraccions) sobre l’amor amb un realisme i angoixa existencial inèdits fins aleshores. Els seus poemes es consideren entre els cims de la poesia catalana de tots els temps[6], citats habitualment entre les obres imprescindibles de la literatura catalana. Per exemple, en una enquesta recent d’escriptors, “els poemes d’Ausiàs March, en el seu conjunt,” foren dels més recomanats. Destaca per obres com “Veles e vents” (una de les composicions amoroses més belles, carregada de metàfores marítimes) o els cants morals com “Oh Fama cruel”. La seva visió de l’amor –com un combat entre esperit i carn– i la seva expressió potent han deixat empremta en tota la poesia posterior. Ausiàs March és, sens dubte, el poeta clàssic per excel·lència en català: els seus versos encara avui ens interpel·len per la seva profunditat psicològica i honestedat emotiva.
2. Canigó (Jacint Verdaguer, 1886) – Epopeia romàntica per excel·lència de la Renaixença. Verdaguer, anomenat “príncep dels poetes de la Renaixença”, va escriure Canigó com un poema èpic de tema històric i llegendari, situat al segle XI als Pirineus. El poema exalta la nació catalana naixent (la conquesta feudal de territoris als sarraïns) barrejant elements mítics (fades, donyets del cim del Canigó) amb personatges històrics. Canigó és una obra mestra de la poesia catalana: combina descripcions de gran bellesa de la natura pirinenca amb un sentiment patriòtic profund. Verdaguer hi desenvolupa una llengua poètica modernitzada, rica en neologismes i ritmes, que va dotar la literatura catalana d’un gran monument nacional. El famós cant final “Los dos campanars” és un plany per la pèrdua de l’antic esplendor, d’una emotivitat colpidora. Juntament amb L’Atlàntida (1877), Canigó va consolidar Verdaguer internacionalment (fou traduït a diverses llengües). Més enllà del seu valor literari intrínsec, l’obra ha tingut un impacte cultural durador: el Canigó s’ha convertit en símbol de la catalanitat (cada any s’hi encén la flama del Canigó per Sant Joan). La força èpica i lírica d’aquest poema l’ha fet mereixedor d’estar sempre present en el cànon dels millors llibres catalans.
3. Visions & Cants (Joan Maragall, 1900) – Recull poètic emblemàtic del Modernisme català. Joan Maragall, a Visions & Cants, reuneix poemes escrits al voltant de 1899-1900 que capten d’una banda la visió de la història i la terra catalana, i de l’altra els cants íntims i patriòtics. Inclou peces tan conegudes com “Oda a Espanya” (1898), on Maragall interpel·la Espanya amb el famós vers “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana” reclamant enteniment amb Catalunya, o “El Cant de la Senyera” (1896), convertit en himne coral. També hi trobem poemes espirituals i paisatgístics (com “La vaca cega”). Aquest llibre suposa la consagració de Maragall com a poeta nacional: la seva llengua és viva i senzilla, però plena de música i emotivitat. Visions & Cants es considera un dels pilars de la poesia catalana. La visió de Maragall sobre la natura (panteista i vitalista) i el seu cant civil van obrir camí a tota la poesia posterior, i molts versos seus són part de l’imaginari popular. Maragall hi aplica la seva teoria de la “paraula viva”: els poemes flueixen espontanis i sincers. La influència d’aquest recull fou immediata i perdurable, marcant la transició del segle XIX al XX en la nostra lírica. Avui, poemes de Visions & Cants com “Oda a Espanya” es llegeixen encara per la seva sorprenent actualitat en el debat identitari, i “Cant de la Senyera” s’entona en actes culturals. Un clàssic indiscutible, inclòs també en seleccions de millors obres catalanes del segle XX.
4. Els fruits saborosos (Josep Carner, 1906) – Llibre insígnia del Noucentisme poètic. Josep Carner, conegut com “el príncep dels poetes catalans”[24], publica a 22 anys aquest recull de poemes que és tota una declaració de principis estètics. Els fruits saborosos consta de dotze poemes al·legòrics on diferents fruites (peres, raïms, magranes, taronges…) simbolitzen etapes de la vida humana, des de la joventut fins a la vellesa, amb un to serè, harmoniós i elegant. Carner hi desplega el seu domini extraordinari de la llengua, amb versos pulcres, imatges clàssiques i un humor fi. L’obra celebra les petites grans coses de la vida quotidiana, seguint l’ideal noucentista d’ordre i civilitat. Els fruits saborosos va causar sensació i va establir Carner com a líder de la nova poesia catalana refinada. La crítica l’ha considerat un punt àlgid de la poesia catalana culta, i Carner com el seu màxim representant[24]. Malgrat que Carner evolucionaria a estils més complexos després (com a Nabí, 1941, el seu poema èpic), Els fruits saborosos manté un encant intemporal i encara avui és llegit i estudiat per la seva perfecció formal i saviesa vital. Molts dels seus versos es coneixen de memòria (per exemple, “Les cireres tengeren set” o “¿Què et falta, gust de préssec? – La set, i el sol, i l’arbre”). Aquest llibre encarna la plenitud clàssica de la nostra poesia i és peça obligada en qualsevol antologia.
5. El poema de la rosa als llavis (Joan Salvat-Papasseit, 1923) – Llibre de poesia d’avantguarda i alhora de gran sensualitat amorosa. Salvat-Papasseit, poeta autodidacte i iconoclasta de primers del segle XX, assoleix en aquest recull la seva obra més celebrada. El poema de la rosa als llavis és un llarg poema dividit en fragments, on canta l’amor físic i espiritual a una dona (la Rosa). Amb un estil innovador per a l’època –vers lliure, cal·ligrames, manlleus tipogràfics– Salvat combina la passió carnal amb una innocència i joia de viure contagioses. És un cant a l’amor lliure, al carpe diem i a la fusió amb la natura. Alhora, tècnicament, és una obra d’avantguarda: hi ressonen el futurisme (apareixen trens, vaixells, la ciutat moderna) i el cubisme literari. Salvat-Papasseit és considerat el poeta d’avantguarda català per excel·lència, i aquest llibre en particular un dels més influents. Malgrat morir jove (30 anys), aquest poemari va deixar petjada en generacions posteriors per la seva frescor i sinceritat. Versos com “Estimem-nos dolçament sense dir res” o “Res no és mesquí” (d’un altre poema seu) són emblemàtics d’un nou sentiment poètic optimista. El poema de la rosa als llavis és present als plans d’estudi i traduccions, i continua delectant nous lectors amb la seva barreja de tendresa i modernitat. Una rosa poètica que roman fresca un segle després.
6. Sol, i de dol (J.V. Foix, 1947) – Primer llibre de poemes publicat per J.V. Foix (tot i que recollint poesia ja escrita abans), un dels cims de la poesia d’avantguarda i surrealista catalana. Foix, escriptor erudit i original, crea a Sol, i de dol un univers poètic on conflueixen la tradició (formes mètriques clàssiques: sonets, etc.) i l’experimentació imaginativa del surrealisme. Són poemes enigmàtics, plens d’imatges oníriques, jocs de paraules i simbologia hermètica. El títol ja indica l’ambivalència: “sol” (astre, llum) i “dol” (ombra, dolor). Foix explora els paisatges de la seva estimada Sarrià interior, transformant-los en escenaris mítics. Sol, i de dol va suposar la revelació de Foix com a gran poeta europeu, equiparable a T.S. Eliot o Éluard en ambició. La crítica l’ha qualificat d’obra clau de la poesia catalana de postguerra, perquè demostrava que en ple 1947 (amb la cultura catalana afogada) podia aparèixer un llibre de tanta qualitat i modernitat. Versos de Foix com “És quan dormo que hi veig clar” (inici d’un famós sonet del llibre) s’han fet proverbials, i encapsulen la poètica on el somni revela veritats. El llibre combina poemes hermètics amb d’altres d’irònics i lúdics, mostrant la versatilitat de Foix. La seva influència és profunda en la poesia catalana dels 50-60 (Brossa, Pere Quart, etc.). Sol, i de dol no falta en cap selecció de millors poemaris catalans, atès que representa com pocs la síntesi entre tradició i avantguarda que tant ha enriquit la nostra lírica.
7. Elegies de Bierville (Carles Riba, 1943) – Obra mestra de Carles Riba, gran poeta intel·lectual del segle XX. Les deu Elegies de Bierville van ser escrites durant l’exili de Riba a França (Bierville, 1940-42) fugint de la Guerra Civil i la II Guerra Mundial. Són poemes d’una gran intensitat emocional i filosòfica, on el poeta reflexiona sobre la pàtria perduda, el pas del temps, la mort i la fe en la continuïtat de la cultura. Riba utilitza la forma clàssica de l’elegia per expressar el seu dolor i alhora la seva esperança. El llenguatge és d’una perfecció formal extraordinària, ple de referències a la cultura grecollatina i bíblica, però entenedor en la seva emoció universal. Elegies de Bierville ha estat considerada una autèntica professió de fe poètica de Riba, i una de les obres poètiques més importants de la literatura catalana moderna[25]. La influència de Riba (i d’aquest llibre en particular) es nota en molts poetes posteriors, tant per la riquesa lingüística com per l’exemple moral que suposa escriure amb aquesta profunditat enmig de l’adversitat. Quan es van publicar a Barcelona (1943, edició clandestina) van ser un far de dignitat cultural. Avui, Elegies de Bierville es llegeixen com una obra exigent però gratificant: requereixen “conèixer en profunditat una obra mestra de la poesia moderna”[25], però un cop desxifrades, les elegies commouen per la seva bellesa severa i honesta. Carles Riba hi va abocar coneixements, sí, però sobretot veritat humana, i per això aquest llibre és un puntal indiscutible en qualsevol cànon poètic català.
8. La pell de brau (Salvador Espriu, 1960) – Llibre de poemes cívics que esdevingué símbol moral de la resistència cultural durant el franquisme. En La pell de brau (metàfora d’Espanya com la pell d’un brau, un país ferit), Espriu introdueix el mític “Salom” (alter ego de l’autor) que s’adreça a Sepharad (nom bíblic d’Espanya) convidant-la al diàleg, a la concòrdia entre els pobles. És un poemari al·legòric sobre la convivència entre catalans, castellans, jueus… que apel·la a la tolerància en plena dictadura. Molts van llegir en els versos d’Espriu una crida a la reconciliació i al respecte a la diversitat: “Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa” va escriure en un altre lloc, i aquí demana “Escolta, Sepharad” que eviti l’odi. La pell de brau és probablement el llibre de poesia catalana més influent socialment del segle XX: se’n feren moltes edicions, era llegit gairebé com un manifest ètic en cercles antifranquistes[26]. Poemes com “Inici de càntic en el temple” (amb el vers “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”) es van convertir en himnes a l’esperança col·lectiva. Literàriament, l’obra destaca per la sobrietat expressiva i l’ús de símbols i veus (Salom, Sepharad, etc.) que li donen universalitat. És un poema cívic i ètic de primer ordre, que alhora aconsegueix alt nivell estètic en la seva paràbola. Avui La pell de brau es continua estudiant i recitant; la seva “vigència” és plena, ja que els temes de tolerància i diàleg que planteja segueixen sent fonamentals[26]. És, en definitiva, l’obra que consagra Espriu com a poeta nacional de la segona meitat de segle.
9. Les dones i els dies (Gabriel Ferrater, 1968) – Recull que aplega tota la poesia escrita per Gabriel Ferrater (tres llibres: Da nuces pueris 1960, Menja’t una cama 1962 i Teoria dels cossos 1966). És un llibre fonamental en la poesia catalana contemporània, que va renovar temàtiques i llenguatge. Ferrater escriu en un to conversacional, irònic i culte alhora, tractant sobretot les relacions amoroses i el pas del temps (“les dones” i “els dies”). Parla de la memòria, del desig, de l’art, amb una franquesa i intel·ligència excepcionals. Poemes com “In Memoriam” (evocació de la guerra civil viscuda d’infant) o “Cambra de tardor” (sobre l’amor madur) són considerats obres mestres per si mateixes. Les dones i els dies va causar un gran impacte: Ferrater va aportar una veu cosmopolita, influïda per la poesia anglosaxona (Eliot, Auden), que trencava amb la retòrica precedent. Per primera vegada, la vida quotidiana, la sexualitat, la ciutat de Barcelona dels 60 entraven en els versos sense eufemismes. La influència de Ferrater sobre poetes posteriors és immensa, se’l considera un mestre. El recull complet es llegeix ara com un únic gran llibre unitari, i apareix sovint en llistes de llibres catalans del segle XX imprescindibles. De fet, en la sèrie editorial MOLC (Millors Obres Literat. Catalana), Les dones i els dies figura destacada en poesia[27]. La combinació de rigor intel·lectual i emoció continguda fan que Ferrater sigui un poeta venerat per lectors exigents. Les dones i els dies és el testament literari d’un autor que es va apagar aviat (suïcidi el 1972) però que va deixar una petjada indeleble en la poesia catalana moderna.
10. Llibre de meravelles (Vicent Andrés Estellés, 1971) – Poemari capital del gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Escrit en ple franquisme des de València, Llibre de meravelles connecta dos moments clau de la història de la llengua: evoca l’època medieval (el títol homenatja Ramon Llull i el seu Llibre de meravelles) i, alhora, reflecteix el declivi del valencià durant el franquisme i l’anhel de renàixer culturalment[28]. Està estructurat en tres parts, com un retaule. És un llibre de poesia urbana i quotidiana: Estellés canta els carrers de València, l’amor i el sexe viscuts sense embuts, la fam de postguerra, la memòria dels vençuts… amb un llenguatge directe, popular, barrejant registre col·loquial amb imatges d’alta intensitat lírica. Molts poemes d’aquest llibre s’han fet molt famosos, com “Assumiràs la veu d’un poble” (considerat un poema-manifest sobre assumir la llengua i la terra) o “Els amants” (celebració de l’amor físic en temps miserables). Estellés és sovint comparat al “Vesco da poeta” per la seva potència i prolixitat, i aquest Llibre de meravelles és possiblement la seva obra més important, que posà la pell de gallina als seus primers lectors i encara emociona per la seva veritat[29]. Va obtenir el Premi de la Crítica Serra d’Or. La poesia d’Estellés aporta la veu del poble a la categoria de gran poesia: ell eleva a tema literari la vida humil de la gent senzilla (forners, veïnes, obrers) i ho fa amb una força expressiva brutal. Llibre de meravelles no només va revitalitzar la poesia valenciana –enmig d’una dictadura– sinó que és avui un dels llibres més llegits i estimats (molts poemes s’han musicat i tot). En antologies i rànquings, se sol citar Estellés com a poeta fonamental en llengua catalana, i aquest llibre com la seva obra culminant.

Altres poemaris catalans imprescindibles: La tria és difícil, ja que la poesia catalana és plena d’obres de primer ordre. Fora d’aquests deu, caldria almenys mencionar “Nabí” (1941) de Josep Carner, epopeia bíblica d’altíssim nivell; “Cementiri de Sinera” (1946) de Salvador Espriu, preludi del que seria La pell de brau i peça clau del seu univers mític; “Estimada Marta” (1978) de Miquel Martí i Pol, llibre que va popularitzar la poesia amorosa en català com pocs (amb el poema “Ara que ets aquí” conegut per molts); “Cau de llunes” (1977) de Maria-Mercè Marçal, que va aportar la veu femenina i feminista amb una força i bellesa admirables. També Joan Vinyoli mereix lloc, amb “Vent d’aram” (1976) o “Domini màgic” (1984), pel seu aprofundiment existencial i simbòlic. Tot i així, els deu seleccionats són referències obligades que han definit la tradició poètica catalana, des de l’edat mitjana fins al segle XX, i figuren en qualsevol llista d’honor de la nostra literatura.