Top 10 novel·les en català de tots els temps (Narrativa catalana)

Top 10 novel·les catalanes de tots els temps (Narrativa en català)

1. Tirant lo Blanc (Joanot Martorell, 1490) – És un clàssic indiscutible de la literatura catalana i sovint considerada la millor novel·la catalana de tots els temps[1]. Aquesta novel·la de cavalleries, elogiada per Cervantes com “el millor llibre del món”[1], combina aventures militars i amoroses amb un realisme i ironia inèdits per a l’època. Tirant destaca per la seva humanització de l’heroi (no és invencible ni idealitzat en excés) i per la riquesa del seu llenguatge. La seva importància rau també en el fet de ser una de les primeres novel·les modernes d’Europa, influenciant la narrativa occidental.
2. Solitud (Víctor Català –pseudònim de Caterina Albert–, 1905) – Una de les obres mestres de la literatura catalana de tots els temps. Novel·la modernista que explora la soledat existencial d’una dona (la Mila) en un mas aïllat a la muntanya. Solitud és l’estudi psicològic profund d’un personatge femení que evoluciona cap a l’autonomia personal en un medi hostil. Destaca per la seva prosa rica i simbòlica, i pel retrat líric del paisatge pirinenc. La crítica l’ha lloada com la novel·la més important del Modernisme català i una lectura obligada, de gran força literària i innovació estilística.
3. Vida privada (Josep M. de Sagarra, 1932) – Novel·la satírica que dissecciona la decadència de l’aristocràcia barcelonina dels anys 20. Està reconeguda com una de les grans novel·les de la història de la literatura catalana[9], pel seu retrat descarnat i alhora ple de vivacitat de la “vida privada” –escàndols, misèria moral i hipocresia– d’una família noble en fallida (els Lloberola). Sagarra, amb estil àgil i humor àcid, connecta amb la millor literatura europea contemporània i crea un fresc inoblidable de la Barcelona d’entreguerres. L’obra va guanyar el Premi Crexells 1932 i és d’una modernitat i frescor narratives que encara avui fascinen els lectors[9].
4. Incerta glòria (Joan Sales, 1956) – Novel·la monumental ambientada durant la Guerra Civil Espanyola, escrita des de la perspectiva dels vençuts. És considerada una de les grans novel·les sobre la Guerra Civil i una de les fites de la narrativa catalana de postguerra. Sales hi combina formats (epistolar, memòries) i personatges profundament humans (plens de dubtes, contradiccions morals) per oferir un retrat molt matisat del conflicte, lluny del maniqueisme de “bons i dolents”. Incerta glòria destaca per la seva alta volada literària, reflexiva i alhora emocionant, amb reflexions sobre l’amor, la fe i la condició humana en temps convulsos. La seva publicació va ser controvertida, però amb el temps ha estat reconeguda com una obra mestra de la literatura catalana del segle XX.
5. Bearn o La sala de les nines (Llorenç Villalonga, 1961) – Novel·la mallorquina situada a la segona meitat del segle XIX, escrita amb gran elegància i nostàlgia per un món agonitzant. És l’obra mestra de Villalonga i la seva novel·la més coneguda i traduïda[11]. A través de les memòries del vell aristòcrata Don Toni de Bearn, l’obra narra la decadència de l’antiga noblesa rural mallorquina en contrast amb la modernitat que avança. Bearn brilla per la prosa refinada, plena d’ironia i referències culturals, i per la reflexió sobre el pas del temps i la fi d’una època. Considerada una de les millors novel·les en català del segle XX, va sorprendre per la seva qualitat europea –fou comparada amb El Gatopardo de Lampedusa– i pel seu univers literari propi, entre el realisme i l’idealisme.
6. La plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) – Potser la novel·la catalana més llegida i universal del segle XX. Aquesta obra és líder indiscutible en rànquings i recomanacions d’escriptors per la seva importància. Ambientada a la Barcelona dels anys 30 i 40, segueix la Colometa (Natàlia) en la seva lluita quotidiana durant la República, la Guerra Civil i la postguerra. Rodoreda aconsegueix una identificació profunda amb la veu d’una dona senzilla i la seva psicologia, enfrontant-se a la soledat, la pobresa i la submissió. La plaça del Diamant destaca per l’estil líric però auster, pels poderosos símbols (els coloms, la plaça…) i per haver donat veu a tot un col·lectiu de dones silenciades. És considerada per la crítica la millor novel·la de Rodoreda i figura al capdamunt de la literatura catalana, amb un “lideratge indiscutible” entre els nostres clàssics moderns.
7. Mirall trencat (Mercè Rodoreda, 1974) – Una altra joia de Rodoreda, sovint esmentada junt amb La plaça del Diamant com les seves obres majors. Mirall trencat és una saga familiar plena de simbolisme que retrata la decadència d’una família burgesa barcelonina al llarg de diverses generacions (finals del XIX a mitjans del XX). Amb una estructura fragmentada com els trossos d’un mirall, la novel·la explora temes universals: el pas del temps, els secrets, la culpa i la fatalitat que persegueix els personatges. L’estil de Rodoreda atingeix aquí una gran maduresa poètica. Crítics i autors la consideren una de les millors novel·les catalanes de la postguerra, fins al punt que en enquestes recents Rodoreda col·loca tres obres entre les més esmentades (amb “Mirall trencat” al costat de “La plaça del Diamant”). És, sens dubte, un dels pilars de la literatura catalana contemporània.
8. El quadern gris (Josep Pla, 1966) – Dietari personal (1918-1919) reconegut unànimement com una de les millors proses catalanes del segle XX. Tot i no ser ficció, l’incloem en la narrativa per la seva qualitat literària excepcional. Pla hi recull, amb mirada irònica i sensible, el dia a dia de la seva joventut a l’Empordà i Barcelona: impressions sobre la natura, la gent del carrer, l’art d’escriure, la vida quotidiana i la seva formació intel·lectual. El quadern gris és admirat per l’estil planer i alhora ric, d’una precisió descriptiva i una sinceritat absolutes. Molts escriptors el citen com el gran llibre memorialístic català, i apareix habitualment en seleccions de lectures imprescindibles. També cal destacar que va ser el volum inaugural de l’Obra Completa de Pla (1966) i que ha esdevingut un model del gènere dietarístic europeu. És una lectura deliciosa que ha envellit tan bé com un bon vi, mantenint plena vigència per als lectors actuals.
9. Camí de sirga (Jesús Moncada, 1988) – Novel·la històrica moderna ambientada a Mequinensa (poble de la Franja de parla catalana) que recrea la desaparició tràgica d’un món ofegat sota les aigües d’un pantà. Des de la seva publicació, Camí de sirga ha estat considerada una de les obres més importants de la literatura catalana contemporània[12]. Moncada, amb una prosa rica en registres i personatges, evoca cent anys de la vida d’aquest poble miner i mariner, alternant històries individuals amb la memòria col·lectiva. L’obra destaca per l’estructura coral (multitud de personatges inoblidables), per l’humor i la nostàlgia que impregnen el text, i per la recreació gairebé mítica de Mequinensa, elevada a univers literari. Camí de sirga va obtenir guardons com el Premi Joan Crexells i el Nacional de la Crítica, i va merèixer l’aclamació unànime de públic i crítica, consolidant Jesús Moncada com un dels grans narradors catalans de finals del segle XX.
10. Cròniques de la veritat oculta (Pere Calders, 1955) – Recull de contes fantàstics i humorístics que és l’obra més significativa de Pere Calders, mestre del relat curt. Publicat inicialment en ple exili mexicà, aquest conjunt de narracions curtes combina la quotidianitat amb elements insòlits i màgics, dins del que s’ha anomenat realisme fantàstic o humor absurd. Són contes enginyosos, de fina ironia i sorpresa final, que sovint amaguen una crítica soterrada a la societat o una reflexió sobre la condició humana. Calders és conegut com “el Kafka català” pel seu estil original, i aquest llibre en particular li va valer el Premi Víctor Català 1954. Històries com “Invasió subtil” o “El desert” han esdevingut clàssiques. La importància de Cròniques de la veritat oculta rau en haver renovat el conte en català, obrint camí a la literatura fantàstica i satírica posterior. Després del seu èxit teatral als 70 (Antaviana de Dagoll Dagom adaptava els seus contes), Calders es va popularitzar enormement, i aquest llibre és avui de lectura habitual als instituts, confirmant-se com una lectura tant entretinguda com canònica dins el gènere del conte en català.

Altres novel·les catalanes notables: La llista anterior, tot i ser exhaustiva, podria ampliar-se amb altres títols molt apreciats. Alguns exemples serien Tirant lo Blanc (ja inclòs com a medieval imprescindible), Les veus del Pamano (Jaume Cabré, 2004) per la seva ambició i ressò internacional, o Mecanoscrit del segon origen (Manuel de Pedrolo, 1974) com a fenomen de ciència-ficció popular catalana. També novel·les fundacionals com Curial e Güelfa (anònim, s. XV) o L’auca del senyor Esteve (Santiago Rusiñol, 1907) tenen el seu lloc en la història. Però els Top 10 seleccionats destaquen perquè han assolit un consens ampli quant a la seva excel·lència literària i influència duradora en les lletres catalanes.