Top 10 obres de teatre català
Top 10 obres de teatre en català
- Terra baixa (Àngel Guimerà, 1896) – Drama rural en tres actes considerat el clàssic més universal del teatre català. Guimerà presenta la història de Sebastià (l’hereu despòtic) i Marta (la noia innocent oprimida) en un poble de terra baixa, i l’arribada de Manelic, un pastor de les muntanyes que es casa amb la Marta sense saber-ne el passat. És una tragèdia de passió, gelosia i alliberament: el crit de Manelic “He baixat de la muntanya!” enfrontant-se al tirà és un moment culminant del teatre català. L’obra combina denúncia social (el caciquisme rural) amb un poderós component romàntic. Terra baixa va tenir un èxit enorme: és l’obra catalana més traduïda (fins i tot al anglès, alemany, italià…) i adaptada –se’n feren versions d’òpera i cinema a Hollywood. Arreu del món es coneix (la versió alemanya Der niederste Boden la considerà un clàssic modern). Per a molts, aquest drama colpidor ha definit la imatge del teatre català arreu. Encara avui es representa sovint, i la figura del Manelic, símbol de puresa i rebel·lió, perviu. Terra baixa és, en suma, el drama nacional català equiparable al Romeu i Julieta anglès en difusió. No pot faltar en cap llista de millors obres teatrals catalanes.
- L’alegria que passa (Santiago Rusiñol, 1898) – Un drama simbòlic modernista, de fet una peça curta, que ha esdevingut emblemàtica. En un poble monòton arriba una companyia de teatre ambulant que porta l’alegria efímera de l’art; però la incomprensió dels vilatans fa que tot torni a la grisor un cop marxen. Rusiñol hi contraposa art i vida quotidiana, en línia amb l’ideari modernista del “L’art per l’art”. L’obra és notable per la seva economia i bellesa lírica: la figura de l’artista (la ballarina Zahorí) encarna la fugacitat de la bellesa –“l’alegria que passa”. L’alegria que passa destaca en la història teatral perquè introdueix el teatre poètic i d’idees a Catalunya. Va ser molt representada en el seu temps i posteriorment, i fins i tot Dagoll Dagom en va fer un musical el 2023, prova de la seva vigència. Molts la consideren la primera gran obra teatral modernista i un text essencial per entendre la contraposició entre la mediocritat burgesa i l’ideal artístic que va dominar la fi de segle XIX. Tot i la seva brevetat, l’obra ha guanyat un lloc en el cànon per la seva potència simbòlica i per fragments tan coneguts com el monòleg final, on el poeta es lamenta de la incomprensió del poble. Un petit gran clàssic.
- Mar i cel (Àngel Guimerà, 1888) – Drama romàntic d’amor impossible entre un pirata morisc (Saïd) i una donzella cristiana (Blanca) en alta mar. Aquesta obra primerenca de Guimerà té tots els ingredients del drama romàntic: aventures, odi religiós, identitats tràgiques i amor fatal. Mar i cel va suposar la consolidació de Guimerà com a dramaturg líder de la Renaixença. L’escena transcorre tota en un vaixell pirata al Mediterrani, fet insòlit en el teatre català de l’època. L’obra va impressionar pel seu exotisme i intensitat. Tot i que durant anys Terra baixa eclipsà altres títols de Guimerà, Mar i cel va reviure espectacularment el 1988 gràcies a la versió musical de Dagoll Dagom (que també se’n va fer el 2004 i 2014), convertint-la en molt popular entre noves generacions. Escenes com el duel final i el crit “Blanca!” – “Saïd!” amb què moren els amants són mítiques. Mar i cel és, a més d’un melodrama romàntic efectiu, una reflexió sobre la intolerància (moros vs. cristians) que encara toca temes actuals. Per la seva popularitat sostinguda i per ser part del repertori teatral català (se n’han fet muntatges clàssics també), mereix ser entre les obres més destacades. És un exemple precoç de teatre català de gran espectacle i emoció.
- Aigües encantades (Joan Puig i Ferreter, 1908) – Drama rural i ideològic, representatiu del teatre modernista regeneracionista. Ambientat en un poble àrid on l’aigua és llegenda (pensen que està maleïda per Déu), l’obra enfronta la fe cega i la superstició (representades pel mossèn i els cacics locals) amb el progrés científic i el lliurepensament (portats per un enginyer i la protagonista, la seva filla). L’obra acaba amb la rebel·lió dels joves trencant la conjura del silenci i buscant l’aigua subterrània. Aigües encantades és considerada una de les obres mestres del teatre català pre-Guerra Civil pel seu equilibri entre tesi intel·lectual i trama dramàtica. Va guanyar el premi Fastenrath i fou molt representada en teatres d’ateneus, etc., com a obra de conscienciació. Dramàticament, té escenes de gran força, com el discurs final de la protagonista (Sílvia) defensant la raó i la justícia. L’obra s’estudia als instituts com a exemple de teatre en català amb missatge social. Encara avui, el seu conflicte entre tradició immobilista i revolta renovadora resulta rellevant. L’austeritat simbòlica del seu estil (recorda Ibsen en algun aspecte) la fan un clàssic. Sovint és citada junt amb Terra baixa i La filla del mar com dels millors drames catalans del primer terç de segle XX.
- La Rambla de les floristes (Josep M. de Sagarra, 1935) – Comèdia dramàtica ambientada a la Barcelona de mitjan segle XIX, concretament a les parades de flors de la Rambla. Sagarra hi recrea amb llengua rica i popular tot un microcosmos de personatges (floristes, menestrals, nobles decadents) durant els anys previs a la Revolució de 1868. El personatge central, l’Antònia, és una florista de caràcter fort que esdevé símbol del poble que resisteix les falsedats de l’alta societat. La Rambla de les floristes és una obra mestra del teatre costumista català: combina diàlegs àgils plens de color local, poesia (monòlegs lírics preciosos, com la lloança a la Rambla) i crítica social (satiritza l’aristocràcia i l’oportunisme polític). Estrenada poc abans de la Guerra Civil, va tenir molt d’èxit. Després, la seva qualitat l’ha mantinguda viva: se n’han fet adaptacions al cinema (1967, TV) i muntatges notables. Molts la consideren la millor obra teatral de Sagarra, i una de les millors comèdies del teatre català. És un retaule viu de la Barcelona vuitcentista, comparable en importància literària a Vida Privada de Sagarra però en versió escènica. Avui dia es continua representant (és un clàssic de la programació del Teatre Nacional, per exemple) i connecta amb el públic per la seva barreja de divertiment i emotivitat nostàlgica. Cap llista de teatre català estaria completa sense aquesta obra, que equivaldria a un “Arlequí” català amb segell propi.
- Primera història d’Esther (Salvador Espriu, 1948) – Drama poètic i mitològic de Salvador Espriu, considerat una de les obres més profundes i complexes del nostre teatre. Espriu, conegut sobretot com a poeta, va escriure aquesta peça inspirant-se en el relat bíblic d’Esther (la reina jueva de Pèrsia) per parlar alegòricament de temes que el preocupaven: la salvació del poble jueu (paral·lel a la pervivència de la cultura catalana), el destí, el sacrifici. Primera història d’Esther trenca amb el realisme: és un teatre de paraula, on diversos narradors i veus expliquen i reviuen la història en cercles successius. L’obra va ser escrita en plena postguerra, però no es va estrenar fins 1957 (i encara censurada). Es considera una peça clau del teatre literari català, tot i la seva dificultat, perquè introdueix el teatre poètic i simbòlic a un nivell altíssim, dialogant amb la tragèdia grega i el teatre èpic de Brecht. Ha tingut muntatges memorables (direcció de Ricard Salvat el 1965, per exemple) i se la reconeix com un clàssic exigent. És certament una obra més per llegir i estudiar que no de consum massiu, però la seva inclusió en el cànon és inevitable per l’ambició estètica i moral que representa. Dins l’univers d’Espriu (Sinera i Sepharad), aquesta obra ocupa un lloc central junt amb La pell de brau poètica. En definitiva, Primera història d’Esther és un monument del nostre teatre culte, apreciat per crítics i acadèmics com una fita a l’altura de la millor dramatúrgia europea de postguerra.
- El retaule del flautista (Jordi Teixidor, 1970) – Comèdia satírica i política que va marcar la represa del teatre català independent a finals del franquisme. Escrita i estrenada el 1970 per la companyia Els Joglars, la peça trasllada la faula del flautista d’Hamelin a una ciutat imaginària governada per ineptes, on l’alcalde contracta un flautista per fer fora unes rates que ningú més no sap com eradicar. Tot plegat és una àcida al·legoria del règim franquista (les rates són els problemes que el govern incapaç no pot solucionar, la corrupció, etc.). El retaule del flautista va ser un èxit clamorós de públic i crítica durant els últims anys de la dictadura, convertint-se en una obra de culte del teatre català alternatiu. Escrita amb molt d’humor (sàtira d’esperpent, trencant la “quarta paret”, amb cançons i tot), l’obra va connectar amb l’ànim d’un públic que tenia ganes de riure’s dels governants. Va ser un èxit sense precedent en el teatre català dels 70: va fer centenars de funcions, també en castellà a Madrid (tot un senyal dels temps canviants). A més, va guanyar el Premi Josep M. de Sagarra de teatre. Amb els anys, El retaule del flautista ha quedat com l’obra emblemàtica d’aquella època pre-Transició, i encara avui es recorda i s’ha reeditat. Va obrir la porta a un teatre polític i satíric fet en català (inèdit des de feia dècades). Sens dubte, mereix figurar entre les obres cabdals no només pel valor teatral intrínsec (que el té, en la tradició de la farsa brechtiana) sinó també per la seva importància històrica.
- Berenàveu a les fosques (Josep M. Benet i Jornet, 1972) – Drama intimista estrenat el 1972, que es considera la peça fundacional del teatre català contemporani. Benet i Jornet, que llavors era un jove dramaturg, hi aborda el tema de la Guerra Civil i les seves conseqüències familiars d’una manera molt innovadora: a través d’una reunió familiar en la foscor d’un menjador, on van sortint a la llum antigues culpes i silencis (el títol juga amb “berenar a les fosques”, la penúria de postguerra). L’obra va significar l’inici d’una nova etapa dramàtica: personatges quotidians, llenguatge col·loquial, temàtica fins llavors tabú (la memòria incòmoda de la guerra). Berenàveu a les fosques va ser estrenada per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i va rebre el Premi Josep M. de Sagarra. És destacable pel seu realisme psicològic, lluny del teatre simbòlic anterior, i per incorporar tècniques modernes (ús magistral dels diàlegs tallats, de la tensió latent). Molts historiadors del teatre assenyalen aquesta obra com la que marca l’inici de la dramatúrgia catalana contemporània, allò que es va anomenar “nova onada”. Encara avui, Berenàveu a les fosques es considera una de les millors obres de Benet i Jornet (que després seria prolífic i famós també per guions de TV), i s’ha reposat diverses vegades. La seva importància rau també en que va obrir camí a tot el teatre català de finals dels 70 i 80. El seu autor, Benet i Jornet, és considerat “pare” del teatre modern català, i aquest drama, una peça essencial del seu llegat.
- El verí del teatre (Rodolf Sirera, 1978) – Drama breu però intens, original del País Valencià, que ha gaudit d’èxit internacional. En una nit del segle XVIII, a París, un marquès amant del teatre convida un actor famós al seu palau per fer-li una prova: vol veure representada la mort amb realisme absolut i, per aconseguir-ho, acaba enverinant realment l’actor per observar les seves reaccions. L’obra és un duel dialèctic brillant entre l’actor i el marquès, sobre la veritat i la falsedat en l’art i la vida. El verí del teatre és molt apreciada per la seva construcció perfecta i perquè reflexiona sobre la moral (fins on es pot arribar per l’art) i el poder (abús del noble envers l’artista). Escrita en català el 1978, de seguida va ser traduïda a molts idiomes i representada arreu del món, convertint-se en l’obra valenciana més internacional. És habitual trobar-la en antologies i ha estat lectura obligatòria a batxillerat. Dramàticament, aconsegueix una tensió creixent fins al final colpidor. La crítica l’ha qualificada de peça modèlica de teatre dins el teatre, comparant-la amb Sleuth o La vida es sueño per la seva metateatralitat i força filosòfica. En el context català, va demostrar que també des del País Valencià emergia un teatre de qualitat exportable. El verí del teatre mereix un lloc en aquest Top 10 per la seva excel·lència i repercussió: és possiblement l’obra teatral en català més representada fora de Catalunya en els darrers 40 anys, convertint-se en un clàssic contemporani.
- El mètode Grönholm (Jordi Galceran, 2003) – Comèdia moderna que ha assolit renom mundial, símbol del teatre català del segle XXI. Ambientada en una sala de juntes d’empresa, quatre candidats a un càrrec alt es presten a un peculiar procés de selecció (el “mètode Grönholm”) que consisteix en una sèrie de proves psicològiques cruels i girs de guió. L’obra barreja humor, suspens i crítica àcida a la deshumanització del món laboral. Escrita per Jordi Galceran i estrenada el 2003 al Teatre Nacional de Catalunya, El mètode Grönholm va ser un èxit immediat i ha estat traduïda a més de 60 idiomes, amb produccions a Broadway, West End, Buenos Aires, etc. És segurament l’obra catalana contemporània de més èxit internacional. La seva estructura àgil, amb diàlegs punyents i situacions inesperades, captiva el públic general. Tot i ser molt recent comparada amb les altres, la incloem per la seva importància en portar el teatre català comercial a un nivell global. Ha demostrat que es pot fer teatre de text divertit i intel·ligent en català i triomfar arreu. Galceran va guanyar amb ella el Premi Born i va obrir camí a altres comèdies catalanes d’èxit (les seves pròpies Fuita, Cancun, etc., o autors com Pere Riera, etc.). El mètode Grönholm avui ja es considera un nou clàssic contemporani: símbol d’una dramatúrgia catalana globalitzada i moderna. Per tot plegat, és de justícia posar-la en aquest Top 10 al costat dels clàssics: representa la capacitat del teatre català per renovar-se i connectar amb el públic actual.
Altres obres teatrals catalanes notables: La tradició dramàtica catalana és extensa. Fora de la llista queden joies com “Maria Rosa” (Guimerà, 1894) i “La filla del mar” (Guimerà, 1900), drames també molt importants en el repertori clàssic. Caldria esmentar Frederic Soler “Pitarra” (precursor del teatre popular vuitcentista) amb obres com “L’esquella de la Torratxa” (1864) que, tot i arcaica, tingué gran rellevància històrica. Del segle XX, “Allò que tal vegada s’esdevingué” (1943) de Joan Oliver, farsa filosòfica, i “Mort de dama” (1967) de Llorenç Villalonga, adaptació teatral de la seva novel·la, són dignes de menció. També el teatre més recent ofereix obres potents, com “Descripció d’un paisatge” (1982) de Benet i Jornet, o “Smiley” (Guillem Clua, 2013) en l’àmbit de comèdia romàntica. Tanmateix, els deu títols seleccionats destaquen pel seu consens de valor i per haver-se consolidat com a referents, ja sigui per qualitat literària, per l’impacte en el seu temps, o per la projecció més enllà de les nostres fronteres. En conjunt, demostren la riquesa del teatre català, des del romanticisme fins a la contemporaneïtat, i mereixen cadascun la qualificació de “millor de la categoria” en el seu àmbit.